Llàgrimes

Els nens no ploren! Aquesta és una frase que la majoria de nens hem sentit quan érem petits. No acostuma a ser una explicació sinó un retret dit amb to de menyspreu. Per tant, ja de ben petit aprens a fer el cor fort i mantenir el rostre impassible per moltes ganes que tinguis de plorar. I si no hi ha més remei, es plora en la intimitat.

Però el fet de plorar resulta, si més no, curiós. Per quin motiu hem de deixar anar llàgrimes quan ens fem mal o quan sentim emocions particularment intenses?

El fet de tenir llàgrimes no és sorprenent i tots sabem que la seva funció és la de mantenir l’ull humit per poder veure-hi correctament. El que no és tant conegut són les altres funcions de les llàgrimes i la complexitat que amaguen.

Per començar hi ha dos tipus de llàgrimes. Les que generem quan plorem són les més evidents, però també hi ha el llagrimeig normal, que fabriquem constantment per mantenir una capa humida sobre l’ull. I aquí arriba el primer detall poc conegut. No tenim una capa de llàgrimes sinó que en són tres de capes.

Directament en contacte amb l’ull hi ha una fina pel·lícula de moc. No com els del nas, evidentment, però si que és una substancia mucosa segregada per les glàndules conjuntivals que fa que la superfície de la còrnia sigui ben llisa i ajuda a que la llàgrima s’enganxi a l’ull. Després hi ha la capa aquosa, allò en que pensem quan imaginem una llàgrima, que està feta sobretot per aigua, però que també conté proteïnes i algunes sals. Finalment, a la superfície hi ha una finíssima pel·lícula oliosa segregada per les glàndules palpebrals, que estan just al final de les parpelles. La funció d’aquesta capa és la d’evitar que l’aigua de la llàgrima s’evapori amb massa facilitat.

I la feina que fan les llàgrimes va més enllà de mantenir la humitat. Entre les proteïnes que s’hi troben n’hi ha un parell que actuen com antibiòtics. La lisozima i algunes immunoglobulines s’encarreguen de destruir els bacteris que estarien encantats d'entrar dins el nostre organisme a través dels ulls.

A més, la capa aquosa s’encarrega de la nutrició i aporta d’oxigen a la còrnia. Com que la còrnia ha de ser transparent, no pot tenir vasos sanguinis que li portin l’oxigen i els nutrients necessaris. Doncs d’això s’encarreguen les llàgrimes, i cada vegada que parpellegem estem fent que es reparteixin homogèniament els nutrients i l'oxigen per les cèl·lules dels nostres ulls.

I, és clar, també hi ha la funció de protecció. Si entra un cos estrany, la llàgrima ajuda a arrossegar-lo fora. A més, si ens fem mal a l’ull, les proteïnes que contenen les llàgrimes participen en la cicatrització.

El cas és que la producció de llàgrimes es fa en les glàndules lacrimals, que estan al costat superior de cada ull. Generen llàgrimes de forma constant gràcies a que hi ha nervis que detecten el grau de sequedat de l’ull. L’excés de llàgrima marxa pel conducte lacrimal fins les foses nassals on, normalment s’evaporen amb l’aire que respirem. De fet, únicament quan plorem molt notem el sabor de les llàgrimes que arriben al coll a través de les foses nasals.

El detall és que del control de la secreció de llàgrimes s’encarrega el sistema nerviós autònom. Per això, en situacions d’emocions intenses es pot posar en marxa autònomament i començar a segregar més llàgrimes de les que l’ull necessita. Un mecanisme semblant al de tremolar quan estem nerviosos o enrogir quan passem vergonya.

De manera que, en realitat el plor no té una funció fisiològica concreta sinó que és un “efecte secundari” de l’estimulació del sistema nerviós. Però el cas és que tant se val. Plorar en un moment donat et deixa ben descansat i tranquil.

(Ui! Si els nens no plorem! Per un moment ho he oblidat.)