Nivells de seguretat

A mida que la biotecnologia ha anat desenvolupant-se, ens hem familiaritzat amb escenes de laboratoris d’alta seguretat. Allà dins, científics amagats dins de vestits tancats hermèticament manipulen organismes d’una elevada toxicitat. Tot i que si es tracta d’una escena d’una pel·lícula podem donar per fet que a l’amic se li estriparà el vestit i que morirà malgrat els desesperats intents del protagonista.

En realitat resulta molt difícil estripar aquests vestits. Que fossin molt resistents és un detall que fins el més ximple dels dissenyadors tindria en compte. I si has d’entrar en una d’aquestes instal·lacions, segur que vas amb molt de compte de no tallar-te.

Des de fa anys, els laboratoris que manipulen agents tòxics estan classificats en quatre nivells de seguretat (de bioseguretat). El primer nivell són els laboratoris normals i corrents. Hi poden treballar estudiants i no tenen majors perills que els implícits en un laboratori on tot és més o menys tòxic, explosiu, irritant o corrosiu. Cada feina té els seus riscos i els que treballen a un laboratori ja saben el que hi ha.

Després hi ha els laboratoris de nivell 2. Aquests ja estan pensats per treballar amb agents més perillosos. En principi les instal·lacions són iguals que les de nivell 1, però el personal ha d’estar entrenat per manipular agents perillosos que en principi es poden tractar. Aquí es manipulen microbis com la Salmonella o el virus de l'Hepatitis. Han de ser agents que no es transmetin per l’aire. I és que els aerosols, les gotetes que transporten els microorganismes, són el principal perill per escampar bestioles d’aquestes.

Quan ja es parla de coses realment perilloses cal anar a un laboratori de bioseguretat 3. Aquí ja hi ha sistemes d’aïllament i de manipulació d’agents que causen malalties que es transmeten per l’aire i que són potencialment mortals. Si un dia voleu fer un experiment amb Mycobacterium tuberculosis haureu d’anar a un laboratori d’aquests. Jo vaig entrar-hi una vegada i és una sensació interessant. Portes dobles, aïllament, donar avís que ets dins i tornar a donar avís quan surts. Una mena de “Ei! He sortit i no m’ha passat res!”. (I això que anava de visita).

I per fi hi ha el màxim nivell. El sancta sanctorum de la bioseguretat. Els laboratoris de nivell 4. Allà hi ha els autèntics malsons. Segons la definició, és on s’ha de tractar amb “agents biològics molt perillosos autòctons o importats pel seu estudi que plantegen un alt risc individual i que són transmesos a través d’aerosols, no existint cap medi clínic per ser tractats”. Aquí ja parlem de virus com Ébola, Àntrax, Marburg, Lassa... Agents que comporten un risc molt alt per l’individuo i també per la comunitat. Els llistats d’aquests agents fan esgarrifar. Però per això mateix és important estudiar-los i conèixer-los com més millor.

Aquestes instal·lacions han de complir un grapat de requisits. Han d’estar en edificis aïllats, res de l’interior no pot sortir a l’exterior, cada porta que s’obre crea un corrent d’aire cap a dins per evitar que s’escapin partícules d’aerosols a l’exterior, t’has de posar el vestit d’astronauta i respirar a través de tubs un aire diferent que el del laboratori,... totes les precaucions són poques.

Per això, a tot el món hi ha únicament una vintena de laboratoris de nivell de bioseguretat 4.

De vegades et sorprenen coses com el fet que per treballar amb el virus de la SIDA, tot i que normalment cal un nivell 3, per determinats treballs n’hi ha prou amb un laboratori de nivell 2. El motiu és que no es contagia per l’aire ni per contacte, per tant, difícilment pots infectar-te en un laboratori a no ser que et punxis amb material contaminat (o que entre els microscopis i les centrífugues et corris una gresca sense protecció amb algú infectat).

I una altra cosa que despista és la diferencia entre infecciós i contagiós. Sembla el mateix, però no ho és en absolut. Hi ha malalties molt infeccioses que són molt poc contagioses. Infecciós vol dir que si el microorganisme entra dins el cos proliferarà i t’afectarà molt, però no diu res de la facilitat que tingui per passar de persona a persona. Aquesta capacitat de comunicar la malaltia és el ser o no ser contagiós.

Per això, el riure o badallar poden ser contagiosos, però no són infecciosos.