Una mirada a Mercuri

La setmana passada els acudits eren inevitables, però és que amb aquell nom no podia ser d’una altra manera. A molts llocs les informacions avisaven que ja teníem missatges del "messenger". En realitat si que tenia la seva importància, però res a veure amb ordinadors i Microsoft. Els missatges provenien de la sonda espacial MESSENGER en el seu encontre amb el planeta Mercuri. I la setmana passada es va poder donar una ullada a indrets que encara no s’havien observat mai.

Els que trien els noms per les missions de la NASA, realment són uns catxondos, però se les empesquen bé. MESSENGER és l’acrònim de MErcuri Surface, Space ENvironment, GEochemistry, and Ranging. I amb ella es vol conèixer millor el planeta més intern del sistema solar. L’abrasador mercuri.

Jo pensava que ja es tenia força dades d’aquest planeta, però resulta que tan sols s’hi havia enviat una missió, la Mariner 10, als anys setanta va poder fotografiar gairebé la meitat del planeta. Però això vol dir que encara quedava una altra meitat per conèixer, que era el que s’esperava del Messenger. I encara que la foto sembli poc interessant, és d'una part del sistema solar que mai fins ara s'havia pogut veure.

Explorar Mercuri resulta una demostració d’un fet que passa sovint a la vida. Les dificultats més importants les trobes als indrets menys esperats. És més senzill enviar una nau a Plutó que no pas a Mercuri. I això és justament perquè Mercuri es troba molt a prop del Sol, de manera que l'enorme gravetat solar obliga a la nau a fer unes trajectòries ben complicades. De fet, la Messenger a passat pel costat de Mercuri, però encara no ha pogut entrar en òrbita al voltant del planeta. Simplement encara va massa de pressa.

En altres planetes, amb més o menys atmosfera es poden fer maniobres de frenada aprofitant el fregament amb les capes més exteriors de l’atmosfera. Això frena la nau i permet que la gravetat del planeta la capturi. Però Mercuri pràcticament no en té d’atmosfera, de manera que aquesta maniobra tampoc és viable.

Si mireu la trajectòria de la nau veiem que el que fa és una ruta laberíntica. Va ser llançada l’any 2004. Al 2005 va passar a prop d’un planeta per desviar la seva òrbita. Quin planeta? Doncs la Terra! Coses de la mecànica estel·lar. Després va seguir orbitant al Sol i va creuar-se amb Venus l’any 2006. Un altre canvi de ruta per tornar a trobar Venus al 2007. Una altra òrbita al Sol i ara, al 2008 ha passat a fregar de Mercuri per primera vegada. Però encara li queda camí. Tornarà a passar al costat de Mercuri l’octubre del 2008 i encara no serà la definitiva, ni tampoc la trobada del 2009. A la quarta serà la bona. Al Març del 2011, finalment entrarà en òrbita mercurial i podrà començar la feina de veritat.

De manera que no, no és fàcil anar i explorar Mercuri. I això que, tot i que a les fotos recorda molt la Lluna, és un planeta realment interessant. Allà altra cosa no tindran, però energia solar en sobra! I un meteoròleg potser no tindria gaire a comentar, però gaudiria molt amb les dades d’amplitud tèrmica, la diferencia entre la temperatura del dia i la nit. Allà passes de 425 graus durant el dia, a 170 sota zero durant la nit! Quasi 600 graus de diferència no està malament.

Una altra curiositat és que durant molt temps es va pensar que la cara que donava al Sol sempre era la mateixa. Igual que la Lluna amb la Terra. Però ara sabem que no, que el dia dura 2/3 de l’any, de manera que si que va variant.

I finalment, podria ser un planeta prou ric en recursos minerals. Té un important camp magnètic, de manera que es pensa que el seu nucli conté molts elements metàl·lics. A més, una explotació minera a Mercuri seria molt rendible. No caldria instal·lar-hi foneries. Amb deixar el mineral a la superfície gairebé es fondria solet!

Energia il·limitada i recursos il·limitats, però en un ambient extremadament dur. Tot un repte pels enginyers del futur!