dijous, d’octubre 30, 2008

De l'amor a l'odi...

Hi ha coses en les que semblaria que la ciència ha de quedar exclosa gairebé per definició. Però quan algú s’hi posa a experimentar i surt amb resultats curiosos, és inevitable començar a especular encara que les dades siguin realment limitades. Doncs aquestes dues coses passen en un treball recentment publicat. Les dades obtingudes són interessant i curioses, encara que molt preliminars. Però sobretot, entren en un tema d’allò més poc científic. L’amor i l’odi!

No hi ha res més decebedor que una definició asèptica de l’amor. Hi ha qui ho intenta, però aquestes coses no es defineixen. Simplement s’han de viure. El que passa és que la curiositat no té límits, i actualment ja disposem d’eines per mesurar l’activitat del cervell en diferents situacions. Podem escoltar una paraula i mirar quines regions cerebrals mostren pics d’activitat. Podem fer el mateix amb la música o amb imatges i notarem que les regions que s’activen són diferents. Igual passa si demanem a voluntaris que facin memòria, que moguin un braç o que recitin un poema.

Aleshores, per que no fer-ho en el tema dels sentiments?

Doncs uns investigadors van fer un estudi en el que analitzaven quines regions del cervell es posaven a funcionar durant l’enamorament. Bé, en realitat això és un comportament (o sentiment) massa complex, de manera que el que van analitzar exactament va ser la resposta del cervell quan el voluntari veia la cara del seu enamorat / enamorada.

D’aquesta manera van poder identificar algunes àrees del cervell que funcionaven i les podien comparar amb altres situacions.

L’interessant ha sigut que ara han fet un estudi similar, però no en resposta a l’amor sinó mostrant cares de persones que els voluntaris odiaven. A l’experiment anaven sortint en una pantalla cares de persones neutres, totes del mateix sexe i que mostraven, fins on era possible, una expressió semblant, però entre les cares ocasionalment apareixia la de la persona odiada.

La foto l’havien de portar els mateixos voluntaris i van resultar ser, com era previsible, ex-parelles, companys i caps de la feina i, en un cas, un polític famós (que no especifiquen quin). Un cop analitzats els resultats van poder comparar regions funcionals lligades a l’amor i a l’odi.

Hi ha una dita popular que afirma que, de l’amor a l’odi hi ha una distància molt curta. Doncs en referència a les activitats del cervell aquesta afirmació és literalment certa. Moltes de les regions que es posaven en funcionament eren comuns en resposta a l’amor i a l’odi! Per exemple, les zones associades a respondre a situacions angoixants i la por. Curiós encara que, ben mirat, l’amor pot ser un sentiment molt estressant! Una altra regió que funciona en tots dos casos és la que s’associa a activitats agressives. Amb l’odi és simple entendre el perquè, però en l’amor? Els autors especulen, d’una manera molt poc decidida, que potser sigui per estar preparat per si apareix algun rival.

També hi havia diferències, és clar. La més previsible és que durant l’amor es “desactiven” zones del cervell que s’acostumen a associar al judici crític i als raonaments. De nou la saviesa popular ens recorda que “l’amor és cec” i sembla que realment quan t’enamores el cervell deixa de parar atenció al que tens al davant.

En canvi, durant l’odi s’activen molt aquestes regions, igual que les que preparen a l’acció i a la preparació d’estratègies. Segurament és normal, ja que dels que odiem acostumem a esperar que ens la fotin i el cervell ja es prepara per si de cas. Curiosament, en el cas de l’odi van notar una relació directa amb el nivell d’activitat del cervell i el grau amb que els voluntaris afirmaven odiar a la persona en qüestió. Potser aviat es podrà “mesurar” l’odi?

Tot plegat divertit i interessant, però cal recordar quina mena de dades eren i quin sentit els podem donar. L’únic que tenim són zones del cervell amb més activitat. Els autors ja avisen al treball que la idea és fer un mapa groller, general, de les regions que es posen en funcionament en un moment concret que s’associa a un sentiment concret. Es tractava de tenir un punt de partida per poder fer més estudis ja centrats en aquestes regions cerebrals.

Podem mirar aquests resultats amb curiositat i amb un cert interès, però realment, encara estem tremendament lluny de poder donar una explicació de l’amor o de l’odi en simples termes d’activitat neuronal.

I en el fons és igual. No sé vosaltres, però jo, amb definició o sense, estic segur que seguiré estimant i odiant amb igual intensitat.

6 comentaris :

Carquinyol ha dit...

ui nen quina por... a mi em preocupa més l'utilització d'això que no pas l'explicació final del perquè funciona així. És que, veuràs, ja m'imagino al cap de personal parlant amb l'empleat en pla "així que no tens problemes amb els companys ni els caps oi.... bé, no t'importarà, doncs, fer una prova en aquesta maquineta que m'acaben de portar..."

Per no parlar de "així que et cases amb la meva filla per amor i no per patrimoni no? anem a veure-ho doncs... i de pas, que penses dels teus futurs sogres..."

Llum ha dit...

Venia a fer un comentari, però... ostres, en Carquinyol té tota la raó!!!

Suposo que és degut a que les coses t'afecten, tant si és amor com si és odi. El semenfotisme es produeix quan l'altra persona no ens importa gens ni mica. Quan hi ha alguna cosa que ens importa, del caire que sigui, llavors hi ha amor, o odi. I moltes vegades l'odi es produeix en veure que l'objecte del nostre amor ens tracta amb semenfotisme i... i llavors l'amor es converteix en odi. No? Ja ho sé, no sempre és així, però en molts casos sí. Buf... la part psicològica em sembla que és més complicada que la part neurològica...

Agnès ha dit...

Em pregunto si "amor" es refereix, a l'estima,com podria ser a una àvia,a un amic-company de tota la vida,etc. o a "l'amor",el que està barrejat de desig,de plans de futur i tot això...?

El sentiment d'odi, i amor ens afecta en vàries parts del cos., sinó fixeu-vos-hi,us canvia la cara, la mirada,els batecs del cor... quan us trobeu amb aquella persona valorada i estimada, i/ però també quan amb una persona que detesteu. Tot això ho controla el cervell! Uf! amí em passa tot això i més!

Alasanid ha dit...

Doncs la veritat és que no em sorprèn massa que s'activin les mateixes regions. Era d'esperar ja que els dos comportaments són majoritàriament irracionals.

PS: Dan el dimarts vaig batre el meu rècord d'hores a la capital, entre 14 i 15.

Anònim ha dit...

Sóc l'admiradora secreta de l'altre dia.

Mira... al final no vaig poder venir... no saps el greu que em va saber!!


Algun dia... Algun dia...

Dan ha dit...

carquinyol. El que dius es la cara fosca del coneixement. I si que fa por. per sort això encara queda lluny. Tot i que abans o després segurament arribarà... :(

llum. La psicologia és més complicada perque encara no sabem prou de la neurologia. Quan finalment en sapiguem d'una comprendrem l'altra.

agnés. Uf. parlar d'amor és molt inconcret, perquè engloba molts tipus diferents. Al treball parlaven "d'amor romàntic" i el comparaven amb el maternal. però posar limits per definir aquestes coses es, com a minim molt relatiu.
I si que afecta a tot el cos, si. I de quina manera a vegades!

alasanid. I en aquesta irracionalitat hi ha la gràcia! :)
14 hores a can fanga! Vigila que al final t'hi acostumaràs!

anònim. Vaja! Doncs algun dia...