De l'amor a l'odi...

Hi ha coses en les que semblaria que la ciència ha de quedar exclosa gairebé per definició. Però quan algú s’hi posa a experimentar i surt amb resultats curiosos, és inevitable començar a especular encara que les dades siguin realment limitades. Doncs aquestes dues coses passen en un treball recentment publicat. Les dades obtingudes són interessant i curioses, encara que molt preliminars. Però sobretot, entren en un tema d’allò més poc científic. L’amor i l’odi!

No hi ha res més decebedor que una definició asèptica de l’amor. Hi ha qui ho intenta, però aquestes coses no es defineixen. Simplement s’han de viure. El que passa és que la curiositat no té límits, i actualment ja disposem d’eines per mesurar l’activitat del cervell en diferents situacions. Podem escoltar una paraula i mirar quines regions cerebrals mostren pics d’activitat. Podem fer el mateix amb la música o amb imatges i notarem que les regions que s’activen són diferents. Igual passa si demanem a voluntaris que facin memòria, que moguin un braç o que recitin un poema.

Aleshores, per que no fer-ho en el tema dels sentiments?

Doncs uns investigadors van fer un estudi en el que analitzaven quines regions del cervell es posaven a funcionar durant l’enamorament. Bé, en realitat això és un comportament (o sentiment) massa complex, de manera que el que van analitzar exactament va ser la resposta del cervell quan el voluntari veia la cara del seu enamorat / enamorada.

D’aquesta manera van poder identificar algunes àrees del cervell que funcionaven i les podien comparar amb altres situacions.

L’interessant ha sigut que ara han fet un estudi similar, però no en resposta a l’amor sinó mostrant cares de persones que els voluntaris odiaven. A l’experiment anaven sortint en una pantalla cares de persones neutres, totes del mateix sexe i que mostraven, fins on era possible, una expressió semblant, però entre les cares ocasionalment apareixia la de la persona odiada.

La foto l’havien de portar els mateixos voluntaris i van resultar ser, com era previsible, ex-parelles, companys i caps de la feina i, en un cas, un polític famós (que no especifiquen quin). Un cop analitzats els resultats van poder comparar regions funcionals lligades a l’amor i a l’odi.

Hi ha una dita popular que afirma que, de l’amor a l’odi hi ha una distància molt curta. Doncs en referència a les activitats del cervell aquesta afirmació és literalment certa. Moltes de les regions que es posaven en funcionament eren comuns en resposta a l’amor i a l’odi! Per exemple, les zones associades a respondre a situacions angoixants i la por. Curiós encara que, ben mirat, l’amor pot ser un sentiment molt estressant! Una altra regió que funciona en tots dos casos és la que s’associa a activitats agressives. Amb l’odi és simple entendre el perquè, però en l’amor? Els autors especulen, d’una manera molt poc decidida, que potser sigui per estar preparat per si apareix algun rival.

També hi havia diferències, és clar. La més previsible és que durant l’amor es “desactiven” zones del cervell que s’acostumen a associar al judici crític i als raonaments. De nou la saviesa popular ens recorda que “l’amor és cec” i sembla que realment quan t’enamores el cervell deixa de parar atenció al que tens al davant.

En canvi, durant l’odi s’activen molt aquestes regions, igual que les que preparen a l’acció i a la preparació d’estratègies. Segurament és normal, ja que dels que odiem acostumem a esperar que ens la fotin i el cervell ja es prepara per si de cas. Curiosament, en el cas de l’odi van notar una relació directa amb el nivell d’activitat del cervell i el grau amb que els voluntaris afirmaven odiar a la persona en qüestió. Potser aviat es podrà “mesurar” l’odi?

Tot plegat divertit i interessant, però cal recordar quina mena de dades eren i quin sentit els podem donar. L’únic que tenim són zones del cervell amb més activitat. Els autors ja avisen al treball que la idea és fer un mapa groller, general, de les regions que es posen en funcionament en un moment concret que s’associa a un sentiment concret. Es tractava de tenir un punt de partida per poder fer més estudis ja centrats en aquestes regions cerebrals.

Podem mirar aquests resultats amb curiositat i amb un cert interès, però realment, encara estem tremendament lluny de poder donar una explicació de l’amor o de l’odi en simples termes d’activitat neuronal.

I en el fons és igual. No sé vosaltres, però jo, amb definició o sense, estic segur que seguiré estimant i odiant amb igual intensitat.