Novetats de l'IBEX

Una bona notícia: l’IBEX ja s’ha estabilitzat!... Òbviament, no estic parlant de la borsa ni de la crisi econòmica ni de res que s’hi assembli, sinó de l’IBEX, el satèl·lit que ha enviat la NASA per explorar els límits del sistema solar. Per això el nom: Interstellar Boundary EXplorer, o Explorador de la Frontera Interestel·lar.

Amb el nom semblaria que s’ha enviat una nau als confins del sistema solar. Més enllà de Plutó, com si seguís el camí de la New Horizons, però les coses no poden ser més diferents.

La idea és comprendre una mica millor com són els límits del sistema solar. I aquí ja hi ha un petit problema a l’hora de definir aquests límits. On marquem la frontera exterior del nostre sistema?

Doncs per fer-ho fem servir l'heliosfera, una esfera que envolta el sistema solar i que ens fa de bombolla protectora. Una vegada vaig parlar de la magnetosfera, que és el camp magnètic que envolta la Terra i que ens protegeix de les radiacions provinents principalment del Sol. Un escut protector sense el qual la vida tal com la coneixem no seria possible ja que estaríem sotmesos a pluges de radiacions còsmiques. Doncs l’heliosfera és un concepte semblant, però a una altra escala. Aquí parlem d’una esfera que envolta tot el sistema solar.

Ja sabeu que la Terra i els altres planetes orbiten al voltant del Sol, i que el Sol es va desplaçant al voltant de la galàxia en una trajectòria que li permet donar una volta completa cada 230 milions d’anys. I encara que acostumem a imaginar que aquest moviment el fa desplaçant-se en l’espai buit sideral, aquest medi interestel·lar no és simplement espai buit. De fet, és un indret tremendament hostil, amb gas, pols i sobretot molta energia en forma de radiacions electromagnètiques i rajos còsmics.

D'altra banda, el Sol emet una fantàstica quantitat d’energia a cada moment. Aquesta energia, en forma de fotons i altres partícules, la coneixem amb el nom de vent solar. El cas és que si ho podéssim mirar de lluny veuríem com el vent solar genera una mena d’esfera que surt del Sol i que fa enretirar el medi interestel·lar creant una bombolla que engloba i protegeix als planetes del nostre sistema. Aquesta bombolla és l’heliosfera.

L’indret on xoquen l’heliosfera i el medi interestel·lar s’anomena “ona de xoc final” i és el que considerem la frontera final del sistema solar. I, en realitat si que hem enviat naus que hi han arribat.

La vella sonda Voyager-1 va sortir de la Terra l’any 1977. Durant uns anys va explorar els grans planetes gasosos i després va seguir el seu camí en direcció cap a l’infinit. Però no ha deixat d’anar enviant senyals. Encara avui es manté activa i, tot i que molt febles, segueix enviant dades. De fet, és l’objecte fabricat per l’ésser humà que ha arribat més lluny.

Doncs amb les dades que envia, es va deduir que l’any 2004, després d’un viatge de gairebé trenta anys, la sonda va creuar l’ona de xoc. Les dades sobre el camp magnètic que mesurava van mostrar un sobtat increment que ja s’ha mantingut en nivells alts des d’aleshores (aquí podeu veure el gràfic). En teoria també s’hauria de detectar com el vent solar disminuïa la seva velocitat, però ai!, el detector de plasma de la Voyager estava espatllat i no tenim aquestes dades. En tot cas, en pocs anys la Voyager 2 haurà d’arribar a l’ona de xoc i podrem disposar de dades directes sobre el final del camí del vent solar.

De totes maneres, això són dades puntuals. La NASA ara ha enviat l’IBEX a prendre mesures d’aquesta frontera a base de mesurar les radiacions que es generin quan les partícules del medi interestel·lar xoquin amb el vent solar. La gràcia és que per això no cal anar fins allà. Simplement en òrbita al voltant de la Terra anirà detectant aquestes emissions i podrà anar fent un mapa de la bombolla que envolta el sistema solar i que ens protegeix a mida que anem desplaçant-nos a través del disc galàctic.

Un sistema tranquil per recollir dades que, esperem, ens donin més alegries que l’altre Ibex.