Tinc uns virus

Quan algú es troba malament, sense que sigui res en concret ni massa greu, es diu que deu ser “una passa”, sobretot si hi ha més persones del voltant afectades. Cada tardor i hivern hi ha petites afeccions que ens fan sentir vulnerables uns dies i que es superen sense més problemes. Per això no és gens estrany sentir l’expressió: “dec tenir un virus”.

Doncs el cas és que és una frase molt més exacta del que pensem. En realitat ara mateix, de mitjana, cada un de nosaltres té uns 98.000 virus ficats dins les cèl·lules.

Si, si. No m’he equivocat. Portem a dins uns noranta vuit mil virus de mitjana. Però són uns virus molt particulars que estan resultant ser una font inesgotable de sorpreses pels investigadors.

Es diuen “Retrovirus Humans Endògens” o HERVs, per les sigles en anglès Human Endogenous RetroViruses, i no els portem a qualsevol lloc. Estan integrats dins del nostre ADN. De fet, aproximadament el 8% del nostre material genètic són retrovirus incorporats.

El nom de retrovirus ara ja s’associa amb una amenaça mortal. La causa és que la SIDA la causa un retrovirus. Però en realitat el nom deriva únicament del seu mecanisme de proliferar. Podríem dir que funcionen al revés que la resta de cèl·lules i virus. El normal és que el material genètic es guardi en forma d’ADN al nucli de les cèl·lules o a l’interior dels virus. Quan arriba l’hora de la veritat, d’aquest ADN es fa una còpia d’ARN que se n’anirà a fora del nucli cel·lular i serà llegit per fabricar proteïnes. Com si apuntéssim en un post-it una pàgina d'un llibre, per portar aquella informació a un altre lloc. Per això es diu ARN missatger.

Doncs els retrovirus ho fan al revés. El seu material genètic és ARN, i quan infecten una cèl·lula fan copies en forma d’ADN. I la clau és que aquest ADN pot anar dins el nucli de la cèl·lula i inserir-se entremig del nostre ADN. Igual que si agaféssim un post-it, copiéssim el que diu en una fulla perfectament impresa i la inseríssim enmig d’un llibre.

Alguns d’aquests virus causen malalties com la SIDA o alguns càncers. Però poden passar molts anys entre el moment en que es fiquen dins el nostre ADN i el moment en que comencen a fabricar copies i matar o alterar les cèl·lules. Durant aquest temps resten “latents”, amagats dins el nostre ADN, com un fragment de seqüència més entre molts milions.

El que sembla que passa és que antigament, alguns retrovirus van infectar cèl·lules germinals d’avantpassats nostres. Si els espermatozoides o els òvuls estan infectats, totes les cèl·lules de l’embrió tindran inserida una còpia del retrovirus. I tots els descendents d’aquell ésser també. Sembla que aquest podria ser l’origen d’aquests retrovirus endògens.

Amb el temps, aquests retrovirus van anar patint mutacions i van perdre la capacitat d’activar-se. Alguns eren letals, però aleshores el portador ja no té descendents i queda eliminat per la selecció natural. Altres HERVs semblen tenir alguna funció, perquè també n’hi ha que s’activen en determinats moments. Per exemple durant la fecundació de l’òvul. I d’altres es sospita que podrien estar associats a malalties autoimmunes, com l'esclerosi múltiple, el lúpus o la diabetis. I és que si han patit mutacions que els han inactivat, també poden patir mutacions que els tornin a activar.

Uns virus que portem incorporats, que poden, ocasionalment, reactivar-se, que son el rastre d’antigues infeccions patides per avantpassats nostres fa milions d’anys i que semblen fer més funcions de les que hem identificat dins el nostre material genètic. El que deia: una font de sorpreses.

I ben mirat, el fet que els portem incorporats fan que siguin part de nosaltres. El nostre particular component víric. La cara fosca de l’ADN? O una necessitat evolutiva? Sigui com sigui, el cas és que encara ens queda molt per comprendre sobre aquests paràsits moleculars.