Àcid desoxipentosanucleic i tiotimolina

Actualment la producció científica resulta inabastable per a tothom. Simplement cada dia es generen molts més articles dels que es poden arribar a llegir. Per sort, no cal llegir-ho tot. Un ha de buscar únicament allò que li interessa i es disposa d’eines informàtiques que, gràcies a paraules clau, permeten seleccionar allò que estàs buscant. Aquests cercadors especialitzats en treballs científics els fem servir rutinàriament per saber que es publica, però també ens permeten saber en què estan treballant altres investigadors. I avui he tingut curiositat per conèixer quins van ser els treballs de recerca que va publicar un autor molt conegut, però no precisament pels seus èxits en la recerca: L’Isaac Asimov.

I és que l’Asimov es va llicenciar en bioquímica per la Universitat de Columbia, i durant un temps va treballar a la Universitat de Bòston, on va treure el doctorat. Per tant, havia de fer treballs experimentals. I reconec que quan els he vist no he pogut reprimir un somriure. No pels treballs en si, sinó per la nomenclatura que fa servir. Per exemple un d'ells es:

“Ratio of desoxypentosenucleic acid to potassium in normal and malignant human tissue.” Publicat el 1951 a la revista Journal of Cell Physiology.

En llegir-ho, primer he dubtat. Que coi és l’àcid desoxipentosanucleic? Estem tan acostumats al llenguatge actual que he trigat en reconèixer el DNA! Ara en diem àcid desoxiribonucleic, un nom que s’ha fet famós per les seves sigles en anglès: DNA i que vol dir que la substància és àcida, que conté una ribosa a la que li han tret un oxigen i que es troba al nucli. La gràcia és que la ribosa és un tipus de sucre fet amb cinc carbonis i, químicament, pertany a la família de les pentoses. Això també té un motiu. El prefix “penta” perquè conté cinc carbonis i el sufix “osa” que es fa servir en química per referir-se als sucres.

De manera que l’Asimov estudiava el DNA de teixits cancerosos en un temps en que l’estructura del DNA tot just s’estava descobrint. Penseu que la famosa doble hèlix no es va proposar fins l’any 1953.

Però això del nom de les molècules m’ha recordat una altra molècula particular sobre la que l’Asimov va publicar un treball. Aparentment és una publicació científica igual que la resta, encara que absolutament espectacular. Però es va publicar a la revista de ciència ficció Astounding amb el títol “Les Propietats Endocròniques de la Tiotimolina Resublimada”. Aquesta molècula, la tiotimolina, té dues particularitats.

La primera, i més impactant, és que es dissol en aigua una mica abans d’afegir-hi l’aigua! Concretament 1,2 segons abans. Aparentment això és perque la seva estructura és tant complexa que un dels seus àtoms de carboni no està plegat en les tres dimensions de l’espai sinó que ho ha de fer en el temps. Part de la molècula està en el futur.

La segona característica és que la tiotimolina, evidentment, no existeix. Se la va inventar l’Asimov una mica com un joc, mentre preparava la tesi doctoral. En realitat treballava amb un compost que es dissolia en aigua quasi immediatament. Va pensar, fent broma, que si fos més soluble ja s’hauria de dissoldre “abans” d’entrar en contacte amb l’aigua. I a partir d’aquesta idea va fer un article com els que feia en els seus treballs normals de laboratori.

El problema va ser que el seu editor de relats de ciència ficció el va trobar interessant i el va publicar fent servir, contra el que Asimov volia, el nom autèntic de l’autor. Això va donar lloc a una altra anècdota quan, durant la defensa de la tesi doctoral, un dels membres del tribunal li va demanar que li parlés sobre “algunes de les propietats de la tiotimolina”. Diuen que la resposta va ser posar-se a riure i, òbviament, va aconseguir el grau de doctor.

I com també era previsible, del seu treball de tesi no se’n va parlar gaire més, però de l’article de la tiotimolina se’n va seguir parlant molt de temps. Tant, que hi va haver qui demanava cites sobre la tiotimolina a les biblioteques creient que realment existia aquesta fantàstica molècula!