Els fòssils més antics

Un dels regals que ens ha fet la geologia és l’existència dels fòssils. Aquestes restes petrificades que ens posen davant dels ulls els ossos d’animals que van viure fa milions d’anys. Sense els fòssils comprendre la història de la vida a la Terra hauria sigut una feina molt més complicada. El problema és que organismes fossilitzats tampoc n’hi ha tants. I de molts en tenim únicament una part, un os, una dent, amb la que resulta complicat i arriscat reconstruir l’animal sencer. De totes maneres hem d’aprofitar el que tenim i no serveix de res queixar-se. Estaria bé disposar de molts més fòssils, però la fossilització és un fenomen que succeeix poques vegades. La immensa majoria d’animals van desaparèixer sense deixar rastre després de morir.

I un altre problema frustrant és que no tot l’organisme fossilitza. Normalment ho fan únicament les parts més dures, els ossos, les dents, potser les banyes, però encara és més estrany trobar restes de teixits tous. I per desgràcia, de la pell no n’acostuma a quedar res. Per això en realitat no sabem de quin color eren els dinosaures. A partir dels fòssils d’un lleopard podríem reconstruir la forma general de l’animal, però ningú podria saber que tenia la pell amb taques.

I això comporta un problema quan parlem de períodes molt antics a la història de la Terra. Molt abans de l’aparició dels dinosaures. Sabem que la Terra es va formar fa uns quatre mil cinc-cents milions d’anys. I restes de bacteris fòssils n’hem trobat en roques de fa més de tres mil milions d’anys. Hi ha alguns bacteris que creixen formant unes estructures anomenades “estromatòlits” on s’atrapa carbonat càlcic i deixa una marca identificable.

Per tant, fa tres mil milions d’anys ja hi havia vida a la Terra. Eren microbis, però estaven vius. El problema és el pas entre microbis i organismes pluricel·lulars. Vaja, com els animals o les plantes. Perquè els primers que devien aparèixer no tenien estructures dures que deixessin un rastre de fòssils, per tant, no en sabem res de com eren. Podem especular, imaginar i sospitar. Però no disposem de cap prova.

Les restes més antigues són uns grups d’animals que tot i ser tous, van deixar un rastre fòssil en un parell d’indrets del planeta. Quan s’analitza resulta que la vida apareix sobtadament en mil formes diferents. És el que anomenem l’explosió del Cambrià. Fa cinc-cents cinquanta milions d’anys. No és que els organismes pluricel·lulars apareguessin de sobte, sinó que abans simplement no van deixar rastre. A partir d’aquell moment li podem seguir el rastre amb més o menys dificultat. Però abans no hi ha res.

O potser si.

Acaben de publicar un treball on uns investigadors han identificat restes d’organismes semblants a esponges en terrenys que corresponen a una edat de fa sis-cents trenta milions d’anys. Això és uns vuitanta milions d’anys més antic del que teníem notícia.

Però exactament no han trobat cap fòssil, sinó la marca molecular de les esponges. I això que vol dir? Doncs que han trobat... colesterol a les pedres!

De colesterol n’hi ha de diferents tipus. A més del “bo” i el “dolent” del que parlen als anuncis, hi ha altres varietats d'esterols amb noms més o menys complicats. I uns d’ells són els 24-isopropilcolestans. Aquesta és una mena de colesterol que únicament fabriquen les esponges. No s’ha trobat a cap altre organisme i, tampoc es coneix cap altre mecanisme que el pugui fabricar per reaccions químiques sense organismes.

Doncs el que han trobat en restes d’aquests estrats ha sigut aquest tipus de colesterol. Les esponges que el van fabricar van desaparèixer, però no pas sense deixar rastre. En una feina semblant a la dels de CSI, les proves indiquen que allà hi va haver una esponja fa més de sis-cents milions d’anys.

Això a més és important, perquè en aquell temps va haver-hi una gran glaciació. Pràcticament tot el planeta va quedar cobert de gel. Però sembla clar que alguns organismes van aconseguir sobreviure, o que alguns indrets van quedar lliures de gel.

Però el que trobo més interessant és la mena d’estratègia que s’ha fet servir per identificar-los. No és que sigui una gran novetat. És la que s’aplica quan es busca la marca de la vida en mostres extraterrestres. Les mostres de la Lluna o de Mart també s’analitzen així encara que és difícil saber com seria el metabolisme d’un extraterrestre.

En les de la Terra, al menys sabem que buscar. I mira per on, aquesta vegada ho han trobat.