Pasta antiga

Un efecte de la globalització és que arreu del món ens permet trobar un indret on ens facin menjar conegut. Enteneu-me, a mi el que m’agrada és tastar les coses típiques dels països que visito, però de vegades ja en tens prou i l’estómac demana una pausa. Aleshores cal buscar un racó on puguis dinar o sopar sense preguntar-te que deus estar demanant exactament o com ho faràs per pair aquella carn amb un gust tan peculiar. I gràcies a la globalització sempre pots trobar una opció segura: un restaurant italià.

I és que arreu del món un plat de pasta a la napolitana o al pesto és una opció perfecta per fer un àpat sense tenir problemes. Pots trobar de molts tipus i de moltes qualitats. Alguns són extraordinaris i altres perfectament oblidables, però la cuina italiana ha globalitzat la pasta i tot l’univers gastronòmic que l’acompanya. Un fet al que mai estarem prou agraïts.

Però la pasta té algunes curiositats interessants. Per començar, la base acostuma a ser la mateixa. La sèmola de blat. Això és una farina poc molta i feta amb l’endosperma del blat, que és la zona del gra que conté midó i proteïnes. A la pasta també hi posen ou, una mica de farina, aigua per fer la massa i després es deixa assecar.

Amb tot això es té la base per donar-hi mil formes, mides i textures que han donat peu a tota una gastronomia.

Després, quan els cuiners la posen a bullir passen dues coses. D'una banda la calor fa que les unions entre molècules de midó es trenquin i d'altra, l’aigua omple els espais entre les molècules de manera que s’infla i estova. Tot això fa que la pasta esdevingui fàcilment digerible i que pugi absorbir una mica dels condiments que li posin.

El més curiós és l’origen de la pasta. La tradició diu que Marco Polo la va portar a Itàlia provinent de la Xina. Però sembla que els àrabs i algunes zones d’Itàlia ja la coneixien abans dels grans viatges del famós mercader venecià. Hi ha qui creia que l’origen calia cercar-lo en terres aràbigues, però sembla que ara ja està clar l’origen xinès.

I això ho van descobrir fa uns anys uns arqueòlegs que excavaven un assentament del neolític a la regió de Lajia, al nord-oest de la Xina, prop del riu Groc. Allà, sota un bol que havia quedat cap per avall hi van descobrir unes restes de fideus que van poder datar amb una antiguitat de 4000 anys.

Curiosament els fideus eren fets amb mill i no amb blat. Tot i que el blat ja era conegut en aquell temps, potser encara no el feien servir per fabricar els fideus.

La troballa es va fer en una zona que degué patir una inundació. A la zona hi havia diferents esquelets en posicions que suggerien que intentaven fugir d’algun desastre. Els arqueòlegs creuen que un terratrèmol va sacsejar la zona i va fer que el riu es desbordés, causant una riuada d’aigua i fang que va colgar l’indret. Això va fer que els fideus quedessin en unes condicions que han permès que no es degradessin fins ara.

La catàstrofe que va destruir aquell llogarret ens va permetre descobrir moltes coses sobre com vivien en aquell temps. I entre totes, un senzill bol de fideus ha sigut una de les curiositats més interessants.