El "piojo verde"

La postguerra espanyola va ser un període llarg i difícil que, afortunadament, va quedant més i més lluny. Però de vegades, en parlar amb la gent que la va viure, t’expliquen coses que et deixen parat. Per exemple, fa poc em van parlar d’unes capsetes que es fabricaven amb taps de suro i que es penjaven com amulets per protegir-se d’una epidèmia que encara va contribuir a fer més dur aquell període. Era el temut “piojo verde”. (Si ho pregunteu als avis segurament que us en faran cinc cèntims).

Però que era aquella malaltia? Doncs es tractava del tifus. I aquí toca fer un aclariment. Una cosa són les febres tifoides, causades per infeccions de Salmonel·la i que poden ser més o menys greu. Però una altra de diferent és el tifus pròpiament dit, causat per un tipus diferent de bacteris anomenats Rickèttsies. Aquest tifus es pot presentar en diferents formes i per això es parla del tifus exantematós, el tifus murí, el tifus endèmic...

L’epidèmia de la postguerra era del tifus exantematós i li deien la del “piojo verde” justament perquè la transmissió té lloc per les picades dels polls. Però no els polls del cap, sinó els polls del cos (els piojos verdes), que són uns animalets diferents i que de fet són negres, no pas verds.

Ara la malaltia es pot tractar amb antibiòtics, però als anys quaranta no n’hi havien per aquí, per això la mortalitat associada a la malaltia va ser prou important. El que calia era prevenir la proliferació dels polls i extremar les mesures higièniques. Unes coses difícils de fer en un període com aquell.

Però la lluita contra el tifus ja portava arrossegant alguna història curiosa. I en particular la del metge francès que va descobrir com es transmetia. Va ser en Charles Jules Henri Nicolle, un microbiòleg francès que va treballar com a director de la seu de l’Institut Pasteur a Tunísia. Allà el tifus era endèmic i constituïa un problema sanitari de màxima envergadura. El problema era que no comprenien com es transmetia. Els metges veien que passava entre persones que compartien quarters, bars o pisos, però on no semblava haver-hi contagis era al lloc més previsible. Als hospitals.

Un malalt de tifus rarament encomanava la malaltia als companys de la sala. Els metges podien emmalaltir, igual que els portalliteres o les infermeres, però els malalts que entraven amb altres patologies no. Això és inhabitual. Si voleu agafar una malaltia infecciosa, a les sales d’espera dels hospitals n’hi ha per triar i remenar. Si té lloc una epidèmia, la major concentració de patògens es donarà allà on hi ha més malalts, és a dir als hospitals. Ara les mesures de control són prou bones, però a principis del segle XX no ho eren gaire. I malgrat tot els malalts tan tranquils.

Doncs l’Henry Nicolle anava ben desconcertat quan un dia va arribar a l’hospital i va trobar un rodamón tirat a l’entrada. Aleshores es va preguntar per quin motiu, el malalt podia entrar però el vector de la malaltia semblava que no. I quan va mirar atentament aquell pobre diable va trobar la resposta.

El primer que feien amb els pacients que ingressaven era treure'ls la roba, dutxar-los i afaitar-los. En fer això, els polls desapareixien, “es quedaven a la porta de l’hospital”. Per això dins l’hospital no hi havia contagis. Eren els polls els que saltaven de cos en cos. I en picar transmetien els bacteris. Com que els polls del cos viuen a la roba, el protocol d’entrada a l’hospital resultava molt efectiu.

Va ser una observació afortunada que, després d’uns quants anys de feina per confirmar aquella idea el van portar a guanyar el premi Nobel de medicina l’any 1928.

I un detall final. El nom de tifus ve del llatí “tifos”, que vol dir atontament, estupor, disminució de les funcions físiques i mentals. Que és l’estat en que et deixen aquestes malalties.