Himnes i comportament

Sobtadament, molta gent s’ha posat a parlar d’un himne nacional, o millor, de l’actitud d’aquells qui escoltaven l’himne. I tant parlar del tema, m’ha fet recordar que fa molts anys havia llegit un article d’un gran etòleg, en Konrad Lorenz, que feia referència als himnes. M’he estat una estona repassant el llibre “Consideraciones sobre las conductas animal y humana” i finalment ho he trobat.

Un etòleg és un científic que estudia el comportament dels animals (humans inclosos). L’etologia és una branca interessantíssima del coneixement i que ajuda a entendre molt als animals, però sobretot moltíssim a nosaltres mateixos. Encara que de vegades no ens agradi el que descobrim.

Un fet que no s’acostuma a tenir present és que, igual que hi ha caràcters físics hereditaris, com el color de la pell, la forma dels dits o la facilitat per digerir alguns aliments, també tenen un component hereditari molts comportaments. El que passa és que heretem les estructures nervioses al cervell que ens condicionen a actuar, a pensar, a sentir, d’una manera determinada.

Per exemple, la visió d’un nen petit ens desperta un sentiment de protecció pràcticament a tots els humans. Però quan s’analitza ens adonem que el mateix sentiment el desencadena qualsevol animal que tingui el cap amb unes proporcions que recordin les d’un nen petit. Front alt, ulls grossos, boca petita... Per això els esquirolets són bonics i “monos”. Perquè quan els veiem el nostre cervell posa en marxa els mecanismes automàtics que indueixen el comportament de protegir als infants.

Això s’aplica a moltes situacions. Moltes més de les que creiem. I quan s’observen les situacions de comportament comunitari passa el mateix. Molts animals tenen implantat en el mateix disseny dels circuits neuronals del cervell comportaments que ajuden a mantenir la protecció del grup, de la tribu. I per això, en Konrad Lorenz escrivia:

“Admetem amb tota franquesa que constitueix una bellíssima experiència sentir un “sagrat” calfred quan cantem l’himne nacional, i resulta massa fàcil oblidar que aquesta sensació equival a “l’eriçament de la vella pell del ximpanzé”; que tota la reacció va dirigida, per sistema contra algun “enemic”; i que avui, quan ja no hi ha els óssos de les cavernes ni els tigres dent de sabre que constituïen, en temps llunyans, una amenaça per l’espècie humana, l’”enemic” és una comunitat de congèneres nostres que –amb el mateix entusiasme que nosaltres– se sent també obligada a la defensa de la seva societat”.

Per això el tema dels himnes és delicat. No puc desertar de la meva qualitat d’ésser humà, i per tant, m’emociono quan sento el “meu” himne. I el fet de comprendre que és una reacció atàvica fixada per l’evolució no li treu gens d’emoció al sentiment que pugui tenir en determinades ocasions. I igualment puc sentir com es desperta un sentiment hostil a alguns himnes que interpreto com els “dels altres”.

Naturalment, que experimenti els sentiments no vol dir que els deixi controlar-me o condicionar el meu comportament. No renunciaré (ningú pot), a la meva part “animal”, però intentaré tenir-la controlada per la meva part “racional”. Quan aquest control es perd és quan comencen els problemes. I això s’aplica a l’himne, les banderes, els equips de futbol i tots i cada un dels símbols que, en més o menys grau, sentim com a propis.

Com no pot ser d’altra manera, aquest mecanisme ha sigut explotat per demagogs des de l’inici dels temps. Igual que quan ens acosten la mà a la cara tanquem els ulls en un gest reflex, també tenim comportaments reflexes pel que fa al comportament social. Però en aquest cas, comprendre les manipulacions ajuda a controlar les respostes. No podré (ni ho prentendré) evitar sentir-me insultat o ferit o afalagat, però si que és útil saber quan algú està fent servir aquestes respostes per fer-nos anar com un ramat.

L’interessant és que és fàcil veure quan els passa als altres, però costa molt més acceptar-ho quan són els “teus” demagogs els que et manipulen.

Ara hi ha portades als diaris parlant de l’insult, la falta de respecte i l'ofensa a l’himne. Unes opinions que no ho entenen quan els dius que en altres ocasions ells també actuen de manera ofensiva, insultant o irrespectuosa.

Rarament recordem que estem jugant exactament amb els mateixos sentiments, condicionats per respostes genèticament programades a les nostres neurones i activats o desactivats per uns pocs i per interessos sovint molt menys nobles del que ens diuen.

Perquè mirat objectivament, únicament es tractava d’un joc de pilota i d’una musiqueta. Però, és clar, som humans i, per tant, no era només això.