La medusa que no és una medusa

Com cada any, a mida que s’acosten els dies més càlids també ens arriben noticies de les meduses que arriben a la costa. Les meduses són uns organismes realment empipadors. Primer perquè per si soles ja fan una certa angunia, però si a més són urticants, la cosa ja resulta empipadora del tot. Aquest any, però, una noticia ha destacat per inusual. S’ha vist a les costes de la Mediterrània alguns exemplars de la Caravel·la Portuguesa, Physalia physalis, i amb aquesta medusa poca broma. S’han descrit casos de morts per reacció a les seves picades.

En realitat les morts ha sigut quan picava a persones afeblides o a infants, però no per això deixa de ser amoïnant. Tot i que es pot veure per molts mars tropicals i temperats, normalment és una espècie inhabitual a la Mediterrània. Aquí hi arriba provinent de l’Atlàntic.

Però, a part d’emprenyador, la Caravel·la Portuguesa és un organisme absolutament fascinant.

Per començar, i malgrat les aparences, no és exactament una medusa. De fet, ni tan sols és un simple organisme sinó una colònia. Pertany a l’orde dels Sifonòfors, que poden semblar meduses, però que alguns tenen més aviat pinta d’animals de malson, criatures de contes de terror o organismes extraterrestres. La Caravel·la és un dels més normalets, però si mireu aquest vídeo d’un altre tipus de sifonòfor entendreu el que vull dir. Talment Cthulhu reencarnat! (O el Flying Spaguetti Monster)

I de nou, no és un organisme sinó una colònia, on diferents pòlips individuals s’integren en un tot agafant funcions específiques, necessàries totes per la supervivència de la comunitat. En el cas de la Caravel·la portuguesa, a dalt de tot hi ha un neumatófor, que és una estructura que s’ha inflat molt amb gas i que s’encarrega de donar flotabilitat al grup. Altres pòlips han esdevingut gastrozoides, que digereixen les preses que la colònia captura. Als tentacles hi ha els dactilozoides, que tenen la capacitat d’injectar un potent verí i que són el que ens dóna més maldecaps. Finalment els gonozoides s’encarregaran de la reproducció.

Des d’un punt de vista estructural aquests fantàstics organismes semblen estar a mig camí entre les colònies d’organismes i els organismes pluricel·lulars. En tot cas són un bon recordatori que la naturalesa pot mostrar més formes de les que els humans podem arribar a imaginar.

De totes maneres, per interessants que siguin, és una llauna que arribin a les nostres platges. Amb les meduses normals ja tenim prou problemes com per topar ara amb colònies de pòlips dotades de fiblons potencialment letals.

Pel que fa a les picades, en molts indrets he llegit que cal posar vinagre, però la cosa no és tan clara. Un dels problemes d’internet és la facilitat amb que una informació incorrecta es repeteix una vegada i altre. També he llegit que cal fer el mateix que per les picades de medusa normals. Retirar els tentacles que puguin quedar (sense tocar-los amb els dits!), rentar amb aigua salada (mai aigua dolça), posar gel (però no directament sinó ficat dins una bossa) i anar a la Creu Roja, on sabran el que fer.

El motiu de tot plegat és que l’aigua dolça altera les cèl·lules urticants i pot fer que les que encara no han disparat l’agulló ho facin de cop. Amb aigua salada aquest problema no hi és i permet rentar la ferida amb confiança. I el gel serveix per adormir una mica la zona afectada i per reduir el flux de sang cap aquell indret. Així les toxines injectades tindran més dificultat per escampar-se i fins i tot per desencadenar un shock anafilàctic. Però com que el gel acostuma a fer-se amb aigua de l’aixeta, és a dir, aigua dolça, si el poséssim directament activaríem les cèl·lules urticants. Per això cal ficar el gel dins una bossa de plàstic per tal que a la pell hi arribi el fred, però no l’aigua del gel.

I si en veiem una tot nedant, cal vigilar! Molts tentacles són prou petits i transparents com per passar desapercebuts. Per interessant que sigui, millor allunyar-se’n. Aquests organismes és millor admirar-los des de terra ferma.