Vàrem trobar vida a Mart?

Diuen que és millor estimar i perdre que no pas no haver estimat mai. Segur que és cert, encara que no serveix de gaire consol quan una relació es trenca. Però en tot cas, encara ha de ser pitjor creure que no t’han estimat mai i anys després descobrir que si, però que no te n’havies adonat.

Doncs potser una cosa semblant és la que ens ha passat en el tema de buscar vida a Mart. Potser la vàrem trobar fa trenta anys i no ens en vàrem adonar.

El primer intent serio de buscar vida a Mart el van fer els americans amb les sondes Víking. Aquelles naus van arribar a la superfície del planeta roig l’any 1976. Eren dues sondes que disposaven d’equip per fer mesures del terra i l’atmosfera i algunes determinacions analítiques amb idea de detectar rastres de vida. Això és fàcil de dir, però com fer-ho?

Doncs amb un braç robòtic van recollir una mica del terra marcià per fer quatre experiments. En el primer van analitzar les mostres amb un espectròmetre de masses. Les mostres es vaporitzaven i es passaven per un detector extremadament sensible, per buscar rastres de molècules orgàniques.

Però no en van trobar, de manera que el resultat va ser negatiu.

En un altre experiment van agafar part del terra i el van esterilitzar (tres hores a 160º). Alhora van posar un altre grapat sense esterilitzar i a tots dos els van afegir CO₂ marcat amb carboni 14 durant uns quants dies. Finalment van incinerar les mostres i van analitzar la radioactivitat que hi havia en una i altre. La idea era que si algun organisme feia alguna cosa semblant a la fotosíntesi, el carboni del CO₂ s’hauria incorporat a la matèria orgànica i trobaríem més radioactivitat en les restes de mostres no esterilitzades.

I això és exactament el que van trobar, de manera que semblava que si que podia haver microorganismes.

Un altre experiment consistia en afegir nutrients alhora que es posava una barreja coneguda de gasos. A diferents intervals van anar mesurant els gasos presents per veure si es detectava alliberament de nitrogen, metà o algun canvi en la composició dels gasos del recipient.

Aquí no van trobar canvis, de manera que el resultat va ser negatiu.

Finalment, el darrer experiment era afegir a les mostres una papilla amb nutrients químics, marcats també amb carboni 14. Després analitzaven l’atmosfera del recipient per veure si apareixia el carboni radioactiu a l’atmosfera. Això indicaria que alguna via metabòlica estava fent servir els nutrients.

En aquest cas, el resultat va ser sorprenent. Primer es va detectar una important alliberació de radioactivitat que, poc a poc va anar minvant. Aquest va ser el més prometedor de tots.

Però quan ho van analitzar millor van arribar a la conclusió que reaccions químiques sense necessitat de vida podien explicar els resultats positius. Compostos oxidants podien trencar els nutrients i alliberar el carboni radioactiu. I la falta de components orgànics detectats per l’espectròmetre de masses era molt definitiu. Per tant, l’entusiasme inicial va quedar al final en no res.

Però sempre queda aquell dubte. Ja ho estem interpretant correctament? Si tot fos negatiu, no hi ha res a dir, però quan els resultats no són del tot concloents resulta empipador.

I ara els dubtes han tornat. L’any passat una nova sonda, la “Phoenix”, va analitzar mostres del terra marcià i va detectar uns compostos interessants, els perclorats. El que passa amb aquests perclorats és que quan s’escalfen poden explotar i, en tot cas, són molt reactius. Però si recordeu, les anàlisis per buscar compostos orgànics es feien vaporitzant les mostres. I si això es fa en presencia de perclorats, aquests podrien haver destruït els compostos orgànics. Potser per això no es van detectar.

I un altre investigador ha analitzat com va anar l’alliberament de carboni en l’experiment que presumptament va ser un fals positiu. En mirar-ho, va notar que després del pic inicial, hi havia oscil·lacions, que mostraven un ritme equivalent a la durada d’un dia marcià. I per un biòleg, la presencia de ritmes circadiaris és una cosa molt habitual en la majoria d’organismes.

De manera que potser el negatiu era un “fals negatiu” mentre que el fals positiu potser si que era positiu. Potser si que vàrem detectar vida... i no ho vàrem saber interpretar!

Per ara, no hi ha manera de saber-ho. Caldrà tornar-hi amb noves bateries d’experiments que ens donin una mica més de llum sobre el tema. Però la resposta encara no és definitiva de cap manera.