divendres, d’octubre 16, 2009

Física i castells

Una de les activitats que més impressionen als forans són les actuacions de castellers. Si ets casteller i tens amics de fora has de respondre centenars de vegades a la pregunta de si allò és perillós, si no us feu mal en caure, i si ets boig de deixar que les teves filles s’enfilin allà dalt. Amb el temps t’ho acabes prenent amb calma, sobretot perquè viscut des de dins t’adones del grau de dificultat i de perill que hi ha i com n’està de controlat.

Un castell és una estructura fascinant sobretot des del punt de vista emocional. Molts estrangers, quan ho veuen en viu per primera vegada acostumen a manifestar com allò materialitza el concepte de treball en equip, de sacrifici per aconseguir alguna cosa entre tots i tota aquesta mena de sentiments que desperten els castells.

Però a més, des d’un punt de vista purament físic, el castell també és una estructura notable. I difícil d'analitzar. En teoria es pot calcular la força feta per cada un dels pisos sense massa problemes. Amb saber la massa dels que hi ha a sobre, el valor de la gravetat i unes poques equacions hauríem de saber on són els límits de resistència teòrics.

Però les coses de seguida es compliquen perquè un castell és una estructura molt dinàmica. Per molt que s’intenti mantenir-lo estable i equilibrat, inevitablement hi ha petits moviments que tenen una emprenyadora tendència a augmentar. Tenir algú posat a sobre pot ser senzill quan el pes està repartit equilibradament entre les dues espatlles. Però tant bon punt aquest equilibri es desplaça, cal fer un gran esforç per contrarestar-lo. I això es transmet al pis de sota, que notarà com fas més força en un peu per compensar les tensions que arriben de dalt. I com que la força es fa a una certa distància de l’eix determinat per la columna vertebral, les forces de palanca actuen i ho compliquen tot. Aleshores és quan es valora si la faixa està ben col·locada i és quan cal treballar el castell de valent per retornar a l’equilibri. Un equilibri que, de nou, serà estable només temporalment.

Dels castells s’han fet estudis en aquest sentit, sobretot per valorar els problemes de salut que poden patir els castellers. I naturalment les caigudes han sigut ben estudiades. De nou la imaginació dels que no coneixen aquest món els fa veure les coses pitjor del que són. Certament en ocasions hi ha accidents que són greus i fins i tot alguna tragèdia, però són molt més excepcionals del que podria semblar.

El principal factor de protecció en cas que el castell faci llenya és naturalment, la pinya. De nou és complex avaluar riscos, perquè cada caiguda és diferent, però la pinya té una important capacitat per absorbir el cop, com molt bé sabem els qui en formem part. Ha de ser ben compacta ja que és més perillós caure sobre una persona que sobre unes quantes que poden repartir l’energia de l’impacte. De fet, encara és més efectiu el folre, que absorbeix millor i que sobretot desvia la caiguda directa, alentint la velocitat i repartint l’impacte entre ell i la pinya de sota.

Però el més curiós és que la velocitat de caiguda dels castellers, sobretot en el cas de la canalla, no és lineal sinó que segueix un ritme molt variable, amb acceleracions i frenades causades pels xocs amb els altres membres del tronc a mida que s'ensorra. Al final, la velocitat de caiguda pot ser quasi la meitat de la previsible en cas d’una caiguda lliure teòrica.

I per això, per exemple, és més perillós quan fa llenya un tres de vuit que un quatre de nou amb folre. En el tres de vuit, la distància fins la pinya és la mateixa que en el tres de nou fins al folre. Però en aquest cas, el folre ofereix una primera frenada i la pinya s’encarrega de parar del tot la caiguda. Aquest repartiment no es dóna en el cas d’un castell sense folre. A més, com més alt és el castell, més lleugers acostumen a ser els components del tronc de manera que l’energia de la caiguda no augmenta tant com semblaria. De fet, la incorporació de les dones, al món casteller és un dels factors que ha permès arribar als castells de deu pisos ja que tenen una mica menys de força, però són molt més lleugeres.

En tot cas, si veure una actuació castellera és impressionant, estar a dins fent-los és absolutament espectacular. No els pots mirar perquè, com saben tots els castellers, aixecar el cap si que és perillós ja que si just en aquell moment et cau algú a sobre el coll correria molt perill. Però escoltar la música per saber com va, notar la força que t’envolta i de la que en formes part i sentir-te part d’aquell moment és tota una experiència que si no la vius, no te la poden explicar.

11 comentaris :

Joana ha dit...

No els vaig a veure mai, malgrat que tinc família que hi participa, pateixo massa!

Dan ha dit...

Un estudi interessant era sobre com s'accelerava el ritme cardíac durant una actuació, per mesurar l'estress. Els de la pinya eren els que menys, a mida que pujaves pisos augmentava més, els del pom de dalt s'accelerava molt... Però als que més se'ls desbocava el cor era... al públic!

Júlia ha dit...

Jajajaja

Fantàstica conclusió d'aquest estudi del qual parles!

A quina colla estàs, Dan?


Jo, de petita, sempre havia volgut ser anxaneta, i els meus pares no em van deixar mai... Sempre m'enfilava a tot arreu..!!

Un amic casteller em comentava una vegada que li havien explicat les diferències en l'equilibri entre homes i dones. Si no ho recordo malament, venia a ser alguna cosa semblant a que, si representéssim l'equilibri com un punt en el cos, les dones el tindríem més difús, més repartit, però gran, i el dels homes es representaria com un punt molt petit però dens. Això des del punt de vista estructural, suposo, sense tenir en compte que l'alçada de cada persona varia també la capacitat d'equilibri...

:)

Carme Rosanas ha dit...

Doncs ami que seria incapaç ni ara ni de jove d'enfilar-me tant amunt... m'emociona veure castells, sempre, per més vegades que els vegi. És una sensació que crec que no em passa amb cap altre cosa.

Jordi Casanovas ha dit...

Durant una temporada hi vaig anar molt i mai se m'ha accelerat tant el cor com el dia que els verds de Vilafranca van carregar per primer cop ta torre de nou.

Dan ha dit...

Júlia. He he. Castellers de Cornellà.
Le sdiferencies biofísiques entre dones i homes, si s'aprofiten correctament permeten optimitzar el rendiment del castell. Això ho saben be els caps de colla.

carme. Es molt emocionant. I si la teva filla es a dalt ja ni t'ho explico!

Jordi casanovas. Es que una torre de nou és molta torre!

Arcangelo ha dit...

Realment, una entrada força reveladora... de vegades la ciència explica amb una facilitat encantadora aquests mites potser tan vells com la pròpia tradició dels castells.

Crec que al 33 hi fan un programa setmanal sobre castells. Algú sap si hi han dut mai un físic o un científic per explicar aquestes coses? Realment, fora interessant...

Xènia ha dit...

Ostres Dan, quina sorpresa! Me'n alegro que també siguis un apassionat del món casteller! A mi em fascinen i el cor se m'accelera veient el típic castell que no saps si farà llenya i finalment és carregat.

Jo no sóc de cap colla, però sempre m'hagués agradat formar-ne part. Però a la vida s'ha de triar i no es pot fer tot!!!! jejejeej

Apa, i gràcies per fer la ciència tan quotidiana!

Dan ha dit...

Arcàngelo. Doncs la veritat es que no se si hi han portat algun metge. Suposo que si. Arrel de la implantació del casc es va fer una certa difusió dels estudis que havien fet.

Xènia. I no t'imagines les sorpreses que amago!
:-D
No. No es pot fer de tot., però la propera vegada que els vegis prova a afegir-te a la pinya. Viuràs una experiència memorable.

Agnès Setrill. ha dit...

Com has dit es un treball en equip i apart de "força, valor i seny" confiar que tothom faci bé el que ha de fer, tant si està a la pinya, com de crosses, com dalt.
De fora sembla que es facin més malt del que realment es fan.
Però hi ha tot un món dins una colla,...amb de tot.

Dan ha dit...

I tant! Una colla és tot un microcosmos!