il·lusions, cervell i economia

Estem acostumats als jocs de paradoxes visuals. Aquells dibuixos en que una línia sembla més llarga que una altra tot i que quan les mesurem resulta que són iguals. O les línies que semblen corbades i que en realitat són perfectament paral·leles. O els cercles que sembla que es mouen, malgrat que estiguin impresos en paper. O, un dels meus preferits, els espirals que semblen de colors diferents i que en realitat són del mateix color!

Al darrera de tot això hi ha simplement el funcionament normal del cervell, que ha evolucionat per interpretar determinats estímuls de determinada manera, i si li les coses són molt diferents de com es presenten a la natura simplement ens crea una sensació enganyosa. Sembla irrellevant, però en camps com la publicitat se’n fa un gran ús. I també quan algú ens ensenya gràfiques de resultats o coses semblants. Moltes vegades cal tenir la ment freda per veure el que realment estem veient.

Això sembla que també s’aplica a altres camps en els que, malgrat saber que estem equivocats, no acabem de creure-ho. No és que siguem ximples, és que el cervell, de nou, ens juga una mala passada. I un exemple l’hem tingut en la present crisi econòmica que ens ha tocat viure.

La crisi s’ha generat per l’ambició d’uns, la incompetència d’altres, per errors del sistema i dels qui controlaven el sistema. Però un altre factor que potser hi ha participat el funcionament inapropiat de diferents àrees del cervell. Igual que passa amb les il·lusions, no és que el cervell dels inversors funcioni malament, és que actua sota uns estímuls pels que no està dissenyat.

Quan es fan estudis de funció cerebral de persones en experiments en que simulen activitats per guanyar o perdre diners s’ha pogut veure quines són les àrees que s’activen més intensament. Potser no serà cap sorpresa que algunes siguin les mateixes que participen en la por, la cobdícia o el desig sexual. Sobretot es va notar que una zona relacionada amb la recompensa i la satisfacció s’activava notablement quan el subjecte aconseguia guanys importants. L’interessant és que això passava encara que el guany real fos nul. Per exemple, la notícia que se li doblaria el sou fa reaccionar el cervell encara que sàpiga que els preus també s’hagin doblat. El resultat final és que el poder adquisitiu és el mateix, però el subjecte es queda amb la sensació que hi ha sortit guanyant. I igual que passa amb les paradoxes visuals, encara que sàpigues que res no ha canviat, l’estímul el notes, el vius.

Hi ha qui creu que coses com aquestes ajuden a explicar la idea que comprar una casa és sempre un bon negoci, perquè els preus de les cases sempre pugen. Que el preu de la resta de coses també augmenti és un detall que tenim tendència a ignorar. La casa valdrà el doble d’aquí a uns anys i això seran molts diners! En realitat tot valdrà el doble i en termes relatius serem igual de rics o pobres, però aquest raonament no ens sembla satisfactori. Si guanyarem molts diners per la casa!

I també hi ha un altre detall que li costa d’acceptar al cervell. Enlloc està escrit que sempre pugen de preu, com ara molts descobreixen dolorosament. Durant molts anys una frase habitual era que aquella alegria amb els preus de les cases no podia durar. Que allò petaria un dia. Tothom ho deia, però malgrat saber-ho, els estímuls que rebia el cervell empenyien a seguir comprant pisos a preus absurdament cars.

Encara més. En experiments en que es simulaven inversions es va veure que simplement el fet de mostrar imatges de rostres somrient als que participaven a l’experiment, feia que arrisquessin més en les seves decisions. Les cares somrients activaven el centre de recompensa del cervell, de manera que inconscientment es valoraven més les possibles recompenses que no pas els riscos.

Recordeu uns anys abans de l’esclat de la crisi, amb tot d’imatges d’inversors amb un somriure d’orella a orella, de bon rotllo i amb uns guanys fantàstics? Subtilment tot allò empenyia als inversors a arriscar més que no ho farien pas ara, amb cares serioses i amoïnades. Òbviament això sol no explica la crisi, però ajuda a entendre com es prenien les decisions. Oblideu els raonaments estrictament assenyats i racionals. Aquesta mena d’inversors, o de compradors, existeixen únicament en la teoria (ara és quan els economistes em salten al coll).

La psicologia de les decisions econòmiques és complexa i la hipòtesi que les persones actuen de manera racional per optimitzar els guanys és evidentment equivocada. Per això el comportament erràtic i en ocasions incomprensible de l’economia. No és únicament per això naturalment, però el factor caòtic de la psicologia humana hi té molt a veure.