L'encantador dragó de Komodo

Ni els dracs ni els dinosaures existeixen actualment. Això és una llàstima, perquè seria un espectacle impressionant veure un drac volar o un tiranosaure en acció. Avui en dia ens hem d’acontentar amb veure cocodrils descansant per imaginar com seria la mirada d’un dinosaure. I segurament és un plantejament equivocat, però és el més semblant que tenim a l’abast.

I pel que fa als dracs, encara ho tenim pitjor. L’únic animal al que anomenen drac és el dragó de Komodo (Varanus komodoensis) que, ben mirat, no passa de ser com un llangardaix molt gran. De totes maneres, una segona mirada ens mostraria un animal realment curiós. Res a veure amb els dracs, és clar, però no per això deixa de ser interessant.

Abans, però, un incís. Els dracs son els animals imaginaris, mentre que els dragons son uns rèptils ben reals de la família dels gecònids, com ara el petit dragó comú que tenim per les nostres contrades, o el gran dragó de Komodo que tenen a Indonèsia, a l'illa de Komodo i alguna altra de veïna.

La cosa més característica del dragó de Komodo és la manera que té per caçar. Aquests animals tenen una boca ben fastigosa i habitualment ensangonada. Les genives cobreixen molt les dents, de manera que en mastegar acostumen a sagnar. Un cas de gingivitis fisiològica. Aquesta sang, junt amb les restes del menjar fan de la boca del dragó un indret excel·lent per cultivar-hi bacteris. I la conseqüència és que quan clava una mossegada, la infecció està garantida. No he tingut el plaer d’ensumar l’alè d’un dragó d’aquests, però gairebé prefereixo no fer-ho. M’ho puc imaginar i la veritat...

Aquest sistema és pràctic per un animal que pot córrer però tampoc excessivament. No deixa de ser un rèptil, amb un metabolisme que no es pot comparar al dels animals de sang calenta. Però el dragó en té prou amb clavar mossegada i esperar. Segueix el rastre de la presa ferida gràcies a la sensibilitat de la llengua amb la que pot detectar restes a uns quants quilòmetres de distància.

Finalment, quan la víctima està massa afeblida per la sepsis que li ha causat la mossegada el dragó arriba i la remata o se la cruspeix ja morta.

Durant molt temps es va pensar que aquest era tot el sistema, però fa poc es va detectar que a més dels bacteris, els dragons també injecten verí a les preses. Un verí que conté centenars de toxines i que impedeix la coagulació de la sang, de manera que aviat entren en shock per les hemorràgies. De manera que el simpàtic dragó és l’animal verinós més gran dels que viuen actualment.

Però encara té més característiques particulars. Per reproduir-se ponen ous, com fan els rèptils. Primer, però, els mascles han de lluitar per aconseguir les femelles i després també han de lluitar amb elles per immobilitzar-les. Tot plegat una mica violent, però al regne animal això no és gens infreqüent. Uns mesos després de pondre els ous neixen uns dragonets que de seguida s’enfilen als arbres per evitar ser devorats per adults, ja que el canibalisme és freqüent. I quan baixen per alimentar-se amb restes d’animals morts, primer es refreguen per l’estòmac i el budell del cadàver. Potser perquè arrebossats de la femta de la víctima són menys apetitosos pels seus congèneres caníbals.

I finalment, la perla. Per reproduir-se, en realitat no necessiten mascles. Femelles en captivitat sense cap mascle disponible per fecundar-les poden pondre ous dels que neixen dragonets que, quan s’analitza el seu material genètic resulten ser mascles. Cal dir que els sistemes de determinació del sexe dels dragons és diferent del XY dels mamífers (un tema per un altre dia).

L’avantatge d’aquesta partenogènesi és que una única femella pot colonitzar un ambient nou sense necessitat de mascles. Ella es podrà reproduir amb les seves cries. D’aquestes unions ja en naixeran mascles i femelles i tornem-hi. L’inconvenient és que la diversitat genètica de la nova població serà mínima.

No treuen foc pels queixals, són verinosos, caníbals i carronyaires, malhumorats i una mica fastigosos. No és estrany que els dragons de Komodo no hagin donat peu a grans llegendes. Els nostres dragonets dels jardins són molt més simpàtics.