dilluns, de novembre 02, 2009

Perquè ha plorat?

Perquè ha plorat, perquè ha plorat

Com mai no havia vist plorar

Què m’ha passat, que m’ha passat

Perquè he plorat, perquè he plorat

Per qui no havia de plorar


És en fragment d’una de les cançons més recordades del fantàstic musical “Mar i Cel”. El vaig veure l’any 88, quan la van estrenar i de nou, fa poc quan la van tornar a posar en escena. I segueix emocionant-me com la primera vegada. Potser no deixa de ser una versió de “Romeu i Julieta”, però el cas és que és de les millors i més espectaculars.

En un moment donat, Blanca s’assabenta de la història de Saïd, de com els van fer fora de les seves terres, com van matar la seva mare i va ser expulsat del país. En descobrir una història tant dramàtica no pot contenir el plor, malgrat que sigui pel que fins aleshores considerava el seu enemic.

Però la pregunta no deixa de ser interessant. Perquè plora? Perquè plorem els humans en situacions de gran tensió emocional? Després de tot, això de les llàgrimes és una mica estrany i no sembla tenir cap funció aparent. Malgrat tot, quan arriba la plorera costa molt de retenir. Si ets un nen i has sentit moltes vegades que “els nens no ploren” saps com de difícil és complir aquesta regla social.

Es considera que hi ha diferents tipus de plors. Un, els més simples d’entendre, són els causats per irritació de l’ull. Quan pelem ceba sabem que ens sortiran les llàgrimes. Això és perquè la ceba desprèn productes que són irritants i amb les llàgrimes netegem els ulls i els mantenim protegits. El dolor també ens provoca plors. Però el més difícil d’explicar és l’anomenat plor emocional. El que surt en resposta a situacions intensament estressants i amb gran càrrega emocional.

En això hi ha una clara diferència entre homes i dones. Les dones tenen més facilitat per tenir aquesta mena de plor. I a sobre, aquesta facilitat és molt depenent del moment del cicle menstrual. És freqüent que una noia s’adoni que s’apropa el moment de tenir la regla simplement per les ganes de plorar que té en resposta a coses que normalment no l’afectarien.

Això suggereix que les hormones tenen alguna funció en aquesta mena de plor. I un investigador es va dedicar a comparar la composició de llàgrimes generades en diferents situacions. Grups de voluntaris van ser sotmesos a pelar cebes per una banda, o a veure pel·lícules lacrimògenes per una altra. Quan queien les llàgrimes, les recollien i les congelaven per analitzar-les després. Així podien comparar de la mateixa persona com eren unes i altres llàgrimes.

I eren diferents. Totes tenen una alta concentració de sals, i sorprenentment de manganès. Un compost que encara no sabem que hi fa allà. Però la diferencia era en les proteïnes. Les llàgrimes emocionals en tenien força més. L’interessant és que entre aquestes proteïnes hi ha bastants hormones relacionades amb l’estrès, com ara la corticotropina, la prolactina, o l’encefalina.

Això ha portat a proposar una teoria que, al menys, té sentit. Les llàgrimes serien una manera que tenim per eliminar l’excés d’hormones que generem en situacions d’intensa emoció. Hormones associades a l’estrès van be quan toca lluitar o fugir, però fan nosa en altres situacions. Les llàgrimes serien una manera de treure-les ràpidament de la circulació. Una funció semblant a la de l'orina o la suor, però enfocada a tornar l’organisme a un equilibri hormonal, i en conseqüència, emocional, ja que les hormones afecten molt les emocions.

Aparentment, algunes hormones marcarien el nivell d’alarma per començar a generar les llàgrimes. Això explicaria que les dones presentin amb més freqüència aquesta mena de plor. I sobretot en determinats moments del cicle.

I també explica com de be et sents després d’una bona plorera. Simplement has eliminat allò que et feia sentir angoixat i estressat. No és exactament un fet psicològic sinó purament fisiològic. Les neurones deixen d’estar banyades en hormones, perquè les llàgrimes han ajudat a fer net.

Per tant, la resposta a Blanca i Saïd podria ser que ha plorat per eliminar les hormones de l’estrès. Però no se si aquesta explicació els hauria servit de gaire. Sovint és millor oblidar la fisiologia i deixar-se anar amb una bona i reparadora plorera.

21 comentaris :

Carquinyol ha dit...

No ho hagués pensat mai!! Serà qüestió de tenir una ceba sempre a mà per si en algun moment m'interessa desfer-me d'unes quantes hormones emocionals...

Dan ha dit...

No et servirà. Les cebes generen llagrimes de reflex químic. I si realment et cal desferte d'hormones emocionals, no et fa falta una ceba per plorar. Simplement no t'aguantis (els nens si que tenen dret a plorar)
:-D

Alepsi ha dit...

Guau!

Interessantíssim!!! Jo dec de generar un kilo i mig d'hormones que cal tirar fora del meu cos... perquè tinc una facilitat per a que se'm caigui el moc... xDDDD

És curiós. Jo sempre havia pensat que la relaxació després d'una bona plorera era deguda a l'esgotament que provoca la plorera mateixa...

Carme ha dit...

M'encanta llegir-te això de les hormones.

Jo tinc des de fa molts anys un "prolactinoma hipofisari" o sigui un tumor a la hipòfisi que genera prolactina de manera desmesurada.

Els diferents metges i especialistes que he passat mai no m'han dit que tenir la prolactinaa uns nivells més alts dels normals pot provocar més tristesa, estrès o ganes de plorar, ni tant sols quan jo he fet la pregunta directament perquè ho havia observat de sobres...

Doncs mira, jo tenia raó, m'has donat una bona raó per plorar cada vegada fins que se m'acabin les llàgrimes, tot i que la veritat és que m'ho han controlat força bé amb medicació; les dues coses la prolactina i les ganes de plorar.

Júlia ha dit...

Mmm..

Fa pensar...

Però comparteixo el que creia l'Alepsi, això que després et sents relaxat per l'esgotament. Cal tenir en compte les constants contraccions dels músculs abdominals. Jo ploro poc, però després acostumo a tenir moltes ganes de dormir, en part perquè quan em queden els ulls secs després d'haver plorat, em piquen molt, i passo la picor tancant-los.


Ostres, llavors...! Se m'acaba d'acudir ara:
Si plorant eliminem hormones relacionades amb l'estrés, recuperem un equilibri, però l'esforç muscular, que repeteixo, és intens, deu provocar la secreció d'endorfines, i segurament aquest és un altre motiu pel qual ens sentim relaxats!


Resulta que és ben cert allò de "plora, plora, que t'anirà bé".

Dan ha dit...

Alepsi. També tens raó. L'esforç de plorar (i segurament l'stímul nerviós) fa que es generin endorfines. De manera que al final tot ajuda a restablir l'estat animic. Una mena de ying yang neuropsicológic. :-D

Carme. Només prolactina? Perque la corticotropina també la fa l'hipófisi. En tot cas si que es una possibilitat. De totes maneres, si tens ben controlats els nivells hormonals (i els de plorera) doncs perfecte. Des de saempre hem sabut que deixar anar les llagrimes té propietats terpèutiques.

Júlia. El que li deia a l'Alepsi. Una cosa no treu l'altre. Si que tenim un subidon d'endorfines deprés. per l'exercici muscular i per estimulació directa. Això contribueix molt a la sensació genial post-plorera.

Carquinyol ha dit...

ui cert. què havies dit que hi havia dos tipus de plors !! Caxis, jo que estava pantentant ja pastilles de ceba contra l'excés d'hormones!!

Permís per plorar? veig que ets seguidor del Bosé i de "los chicos no lloran tienen que pelear..." :D

Carme ha dit...

Doncs de la corticotropina no me n'han parlat mai i això que d'analítiques en porto centenars... suposo que no deu estar alterada, ja que sempre m'han dit "prolactinoma".

Específic, el simpàtic tumoret!

Mo ha dit...

Doncs si les dones plorem més..., han trobat estrògens, progesterona? en relació al cicle menstrual? ;-)

Dan ha dit...

Carquinyol. Tothom, fins i tot en Bosé de vegades té raó...

Carme. Tens raó. Ara he vist que es un "prolactinoma", de manera que deu afectar especificament les célules de l'hipófisi que generen prolactina. No es tota l'hipófisi la que s'ha desmadrat.

Dan ha dit...

Mo. A les llàgrimes? Uf, les dades exactes de cada una no les he vist. Ho busco i t'ho dic.

Clidice ha dit...

Què bé! ara tinc un motiu perfectament científic per deixar-me anar, fins i tot amb pel·lícules com Sor Citroen! :) gràcies! m'acabes de salvar la imatge!! Tot és cosa de les hormones! ;)

Frannia ha dit...

M'ha encantat aquest post! Sobre tot avui que he començat el dia plorant sense motiu poderós, mentre escrivia i escoltava música. T'he de dir, però, que efectivament m'acaba de venir la menstruació :)

Carme ha dit...

Dan... no sé si te n'adones ... però t'acabes de conquistar totes les ploramiques de la catosfera... :) segur que et compensa fer posts així? ;) t'inundaràs!

Jordi Casanovas ha dit...

sort que l'Àngel Guimerà tot això no ho sabia... la lletra de la cançó no hauria estat tant bonica.

Agnès S. ha dit...

Més o menys ho sabia això, ( http://agnessetrill.blogspot.com/2009/03/avui-estic-en-un-daquells-dos-dies.html) Però ara amb la teva explicació, sabré expresar-me millor.

Molt bonic el post, i idoni per l'endemà de la tradició de tots sants, que qui més qui menys, ha plorat de tristor i/o anyorança.
:-)

Mo ha dit...

El que debem plorar es LH, FSH i potser GnRH... Per això sovint diuen.."es que està ovulant" aleshores debem plorar LH corresponent al pic que provoca l'ovulació i quan tenim la regla que tembé estem sensibles deu ser quan comencen a pujar un altre cop la FSH i LH... jeje no ho havia mirat mai així!
En quan a la prolactina deu tenir a veure també amb que quan estem prenyades estem també més sensibles..i quan parim que estem sotmenes als pics de prolactina de cada cop que el nen mama doncs imaginat que ploraneres estem!!!
I quan ens fent grans plorem menys tindrà que veure la menopausia i manca d'hormones hipofisaries sexulas? per això jo ara malgrat estar sotmesa a un estres considerable ploro menys. Total que les hormones hipofisaries que tenen a veure amb el cicle menstrual dominen sobre la corticotropina en relació a la plorera, per això els homes malgrat tenir estres ploreu menys!!!!!!!!!!
uff m'he quedat descansada...i tot això ho he estat rumiant mentre estava en un embus per culpa d'un accident. :DDDD

Dan ha dit...

Clídice. Veus? Una de les millors utilitats del coneixement científic és tenir excuses per justificar el que volguem :-)

Frannia. Aleshores ja no t'haurà sorprés.

Carme. He he. Cap problema!

Jordi casanovas. L'Angel Guimerà en sabia molt. No crec que hagués canviat res. Com a bon autor, ell es centrava només en les emocions.

Agnés. Ostres, doncs no hi havia caigut en la data. La idea va ser més ridícula. Al programa crakovia van fer un gag amb en tamudo cantant amb la música de "perquè he plorat". I d'aquí...

Mo. Conye! Vale! Queda acceptat tot. Ja no cal que ho busqui. Això si que es treure profit d'un embús!

Assumpta ha dit...

Ostres, quin post tan interessant!!

Ara entenc les ploreres alguns dies... no diré "sense sentit" però sí que en altres moments em semblarien "exagerades"!! :-))

Per cert... jo arribo d'un comentari amb enllaç inclòs de la Carme a el blog de l'Elvira :-)

mar ha dit...

Arribo aquí igual que l'Assumpta i, per fi, em sento alleugerida...
he passat uns mesos de força tensions emocionals i ja estava amoïnada perquè matemàticament un dia abans que em baixés la regla plorava per qualsevol cosa (en aquell moment era el més important del món, és clar!)

Ara, després d'aquests mesos d'aquesta intensitat emocional, ja no em passa tan sovint ni de manera tan matemàtica...

La veritat és que pensava que ja m'assaltava la menopausa... però ja veig que potser no és tan imminent...
jejeje!

Elvira FR ha dit...

Molt interessant, realment, però em remet al cercle viciós de plorem perquè estem tristos o estem tristos perquè plorem? O dit d'una altra manera som tan dependents de les nostres hormones? Està comprovat que en la depressió hi ha alterada la producció de dopamina i serotonina...,crec recordar,i aleshores ens falta serotonina perquè estem deprimits o estem deprimits perquè ens falta serotonina? Fa anys que no repasso i igual he posat els neurotransmisors equivocats...