Retallades

Amb una mica de retard m’he d’afegir a la moguda que s’ha muntat al món dels blogs en protesta per la retallada en els pressupostos generals de l’Estat per l’any 2010 en la inversió en I+D. Normalment ja sabeu que evito ficar-me en temes polítics en aquest racó, però aquesta vegada no puc fer com si res.

Ja sabem que quan hi ha una crisi toca apretar-se el cinturó. Tothom. Però la manera com s’ha proposat fer-ho indica molt clarament la mentalitat d’aquest país. Els responsables de la gestió no tenen cap problema a repetir una vegada i altra que la recerca ha passat a ser prioritària i que l’època de l’Espanya que s’enorgullia de pensar “que inventen ellos” ja és història. I realment cal reconèixer que les coses han canviat des de fa uns quants anys. El problema era, és clar, que si un país ha estat virtualment aturat en algun camp, encara que es posi les piles, comença molt endarrerit respecte dels altres. Per això, malgrat que el pressupost dedicat a investigació i desenvolupament ha crescut substancialment primer amb els governs de Felipe Gonzàlez, després amb els d’Aznar i encara després va seguir creixent amb Zapatero, tot just estem agafant el lloc que ens tocaria en funció de l’economia del país.

Però això era quan les coses anaven be. Ara hi ha una crisi i la principal retallada, un 15% l’han aplicat justament a I+D. Més que cap altre partida. A la pràctica això vol dir que caldrà aturar un bon nombre d'investigacions i que caldrà acomiadar un bon grapat de científics, molts dels quals estan iniciant projectes de recerca importants. Naturalment el fet de ser científic no ha de ser cap immunitat enfront els acomiadaments. Arreu hi ha molta gent està perdent la seva feina i el drama humà és exactament el mateix. La qüestió és quina mena d’importància se li dóna a la recerca realment. Més enllà de les paraules el que compta són els fets. Els països més rics i amb més creixement van dedicar des de fa molts anys un interès particular a la recerca. I ara simplement en recullen els guanys. La recerca no és un caprici pel simple plaer de saber més. De la recerca en surten patents, industries, productes d’alta tecnologia i un grapat de coses que rendeixen diners i benestar a la societat que els ha generat. Una cosa que sembla que per aquestes terres poca gent acaba d'incorporar a la seva psicologia. Sembla que la ciència encara es considera una activitat curiosa però poc rellevant a la pràctica. Potser per això, l’ideal de massa gent és limita a sortir al “Gran Hermano”.

I potser també per això, les principals patents que han sortit d’Espanya a nivell mundial són la fregona i els xupa-xups.

Encara resulta més ximple el fet que, per exemple als Estats Units hi ha moltes recerques que donen lloc a medicaments, productes, tecnologies patentables que els aportaran molts diners i que han sigut desenvolupats per personal d’aquí. El motiu? Doncs que aquí es formen bons professionals, que no tenen lloc on treballar. Per tant, se’n van a fer-ho a l’estranger. Bàsicament aquí preparem bons científics perquè Estats Units, Anglaterra i Alemanya en treguin profit. Semblava que la cosa començava a canviar, però es veu que no.

Es pot ser més ximple?

Però encara serà més preocupant és la crisi de confiança que genera. Quins investigadors anirien a treballar a un indret on sobretot es retalla els diners de recerca a les primeres de canvi? Quines empreses tecnològiques vindran a instal·lar-se? Quins investigadors ja formats a l’estranger tornaran a fer l’etapa més productiva de la seva carrera si no tenen garanties d’una mínima estabilitat?

Fins que no es canviï el xip de la societat i es comenci a considerar la I+D com una inversió de futur seguirem fent el ruc. I si la societat no valora la ciència, els governants els resulta facilíssim començar a retallar les despeses per aquí.

Citant una frase que s’escolta molt en els darrers dies: “Si creieu que el coneixement és car... intenteu-ho amb la ignorància”.