Carreteres i romans

He estat un parell de dies fora, i quan tornava, conduint per l’autopista que passa pel sud de França, vaig veure uns panells que em recordaven que transitava per la “via Domítia”. Això és perquè, com passa moltes vegades, l’autopista que passa per Narbona, Beziers i Montpeller segueix l’antic traçat de la via romana.

La via Domítia va ser la principal via que unia roma amb hispania. I te un grapat de curiositats. La primera és el nom. D’entrada no em deia res això de Domítia, però l’explicació es senzilla. Indica el nom del cònsol romà que la va fer construir, Gneu Domici Aenobarb. Aquest militar romà va obtenir una gran victòria contra les tribus de la Gàl·lia i l’any 118 abans de Crist va fundar la colònia de Narbo Martius, on s’hi van instal·lar els veterans del seu exèrcit. Amb el temps esdevindria la ciutat de Narbona i un dels punts de partida de la romanització de la Gàl·lia. (Excepte el poblet d’Asterix, és clar).

La via Domítia estava pensada, com totes les altres vies romanes, per permetre el moviment ràpid de les legions romanes. Però naturalment, de seguida van començar a fer-ne us els comerciants. Disposar d’una xarxa de carreteres com la que van bastir els romans va permetre que el comerç fluís a través de l’interior del continent amb facilitat. Fins aquells temps, les rutes comercials per excel·lència eren les marítimes.

En realitat, la romanització de l’imperi va transcórrer seguint les vies romanes. Quan les comunicacions resulten senzilles, les idees, els sistemes de control i tot el que associem a una societat compacta s’estenen amb facilitat. La única cosa dolenta des del punt de vista dels romans és que també van facilitar, segles després, l’arribada dels invasors bàrbars.

El curiós és que normalment ens imaginem les vies romanes similars a les carreteres amb llambordes que sempre dibuixen. Una obra d’enginyeria magnífica. Però això passava només a prop de les ciutats. La major part de la via romana era feta de terra premsada. Tot i així, no era senzill de fer. Primer calia desforestar el terreny, que prèviament havien triat el més recte i pla possible. Es feien terraplens si calia i es deixava el ferm ben pla. Després marcaven les voreres i dipositaven una primera capa de pedres per donar solidesa al camí. A sobre hi anaven posant altres materials cada vegada més fins i acabaven amb la capa final de sorra o grava fina ben premsada.

El gran problema eren els rius, és clar. Si podien els passaven per zones baixes, però de vegades no hi havia més remei que construir ponts. Uns ponts que encara aguanten avui. Roma, a més d’una extraordinària màquina de guerra també era una gran constructora.

Al llarg del camí hi havia marques que indicaven les distàncies. Les marques, en forma de monòlits de pedra, es situaven cada milla, que era l’equivalent a mil passes. El problema era que segons l’emperador del moment, el pas podia tenir una mida o altre, de manera que per tenir una idea exacta de per on eres t’havies de fixar en la marca i a més en el nom de l’emperador que també estava gravat a la pedra.

En llatí, les carreteres romanes es denominaven via strata. És curiós que en les llengües romàniques fem servir la paraula via per referir-nos a camins mentre que els idiomes del nord d’Europa el que han mantingut són derivats de la strata. Per això parlen de street en anglès, straat en holandès o Straße en alemany. En italià si que han mantingut la strada per a carrer.

Realment, dels romans hem heretat moltes coses. Entre elles, unes molt ben pensades xarxes de carreteres i carrers, i unes paraules per referir-nos-hi.