dijous, de gener 28, 2010

Intuïció

Si hi ha alguna cosa que sembla contraria al raonament científic és allò que anomenem “intuïció”. Aquell sentiment que ens fa prendre decisions malgrat no tenir gaire idea del motiu que ens fa triar una opció o altre. Algú et cau malament d’entrada, una situació t’inquieta i no saps perquè, prens una decisió perfectament assenyada mentre que una veueta interior et diu que l’estàs cagant... Aleshores parlem de la intuïció. I si ets una noia, de seguida es fa referència a la intuïció femenina. Una mena de capacitat que semblaria que els mascles tenim poc desenvolupada.

Però per molt que ens agradi el pensament lineal, l’analitzar les dades i actuar a partir d’evidències ben calculades, la intuïció és un fet real i mereix ser estudiat. I quan els neuròlegs s’hi ha posat, han començat a trobar coses molt interessants sobre com funciona el nostre cervell.

Realment, els humans entenem millor les relacions lineals. Una cosa porta a l’altre i així anem seguint el fil. Però el cervell funciona d’una manera més difosa, processant molta informació simultàniament i integrant-la d’una manera que encara ens costa d’entendre. I moltes coses les fa a un nivell que la consciència no capta. Entre elles, la de detectar errors.

Quan a voluntaris se’ls demana que facin determinades proves, com prémer un botó quan s’encén determinada llum i prémer un altre botó si la llum que s’encén és una altre, es va veure que determinats grups de neurones s’activaven quan es cometia un error. Normalment el que feien aleshores era rectificar l’acció i prémer el botó correcte. L’interessant és que de vegades rectificaven sense arribar a ser conscients del primer error. El cervell solet havia detectat que alguna cosa anava malament, havia enviat un senyal neuronal i havia rectificat. Tot això sense creuar el dintell de la consciència.

De manera que per molt que ens agradi el raonament lineal, el nostre cervell constantment està analitzant allò que anem decidint i rectificant sobre la marxa mentre fa un grapat de coses més. No hauria de ser una sorpresa ja que errar i rectificar és la manera d’aprendre.

De fet, aquest sistema podria estar a l’arrel de persones que tenen conductes obsessives. Simplement el sistema de revisar i corregir del cervell funcionaria massa intensament i els costaria fer altres coses a part de revisar tota l’estona allò que han fet.

Per això en ocasions tenim la sensació que alguna cosa no està be. El cervell ha detectat alguna incongruència, algun fet que no encaixa amb les experiències passades i les vies nervioses envien el senyal d’avís. El que passa és que no tenim manera de saber que és el que va malament ja que tot ho fa el cervell automàticament, sense arribar a la consciència. I aleshores apareix aquella sensació incòmoda que ens posa en alerta. No és cap ximpleria fer-ne una mica de cas. Guiar-se únicament per la intuïció no és assenyat, però ignorar els senyals d’alarma tampoc.

I pel que fa a si la intuïció és una característica preferentment femenina, doncs semblaria que no. Això semblen indicar alguns experiments senzills. Mostrar fotografies de gent somrient i preguntar si el somriure era real o fingit. Aparentment no hi ha prou informació per saber-ho del cert, de manera que cal refiar-se de la intuïció. I alguna cosa hi ha, ja que si fos per atzar encertarien una de cada dos respostes. Però la realitat és que el resultat correcte era proper a un 70 % d’encerts. No sabíem perquè, però el cervell processava prou informació com per apropar-se a la resposta correcta. La dada interessant és que el percentatge era igual entre homes i dones, de manera que en intuïció aniríem a la par.

En realitat, la frase “intuïció femenina” sovint ha sigut un sistema que els homes han fet servir per treure mèrit a les dones. Els èxits masculins eren per la seva capacitat i el treball dur, mentre que si qui triomfava era una dona la causa era una intangible intuïció i no per mèrits propis.

Això ho va descriure molt be el mestre Asimov al final d’un dels seus contes de robots. Després d’unes quantes aventures, la protagonista, la fascinant Susan Calvin, els diu a quina estrella han de buscar un transport robat. Aleshores un dels homes li pregunta:

“- Però com pot estar tan segura?

Per un moment la Susan va estar a punt de dir “- perquè he trucat a Flagstaff, burro, i perquè he parlat amb el camioner, i perquè m’ha dit el que va escoltar, i perquè he consultat l’ordinador i he trobat els noms de les tres úniques estrelles que coincideixen amb la informació, i perquè tinc aquests noms a la butxaca”.

Però no ho va dir. Deixaria que ho esbrinés ell pel seu compte. La Susan es va aixecar amb molta cura.

- Que com puc estar-ne tant segura? –va dir burleta – Diguem que és cosa de intuïció femenina”

12 comentaris :

pol ha dit...

Sens dubte, l'heroïna de Jo, Robot, excepte, potser, amb en Herbie.

Alepsi ha dit...

Impressionants els circuits cerebrals de rectificació, en efecte! Poc a poc es va descobrint què fa el cervell per a funcionar de forma tan espantosament exacta i (valgui la redundància) funcional.

No m'ho havia plantejat, això de que pogués estar darrere de les conductes obsessives (Dan, les manies són una altra cosa.. :P), en buscaré informació, a veure què esbrino...

M'encanta que em facis pensar a primera hora del matí!!! :D

en Girbén ha dit...

M'has fet pensar en com la lingüística discrimina entre la metonímia (on la relació entre significats està basada en la contigüitat) i la metàfora (on la relació de contigüitat desapareix, substituïda per un salt de pla de significats).
L'una expressa els processos lineals i l'altra els intuïtius o poètics.

Dan ha dit...

pol. Certament la Susan és un dels millors personatges de l'Asimov.

Alepsi. Arreglat lo de les manies ;-)
Si que es flipant la manera de funcionar del cervell. Per això quan el comparen amb un ordinador penses... que més voldrien els ordinadors que acostar-s'hi una mica.

Girbén. De circuits cerebrals a metonímies i metàfores. Wau. Això si que é sun salt intuïtiu!

Clidice ha dit...

Ai Asimov! un dels meus ídols inqüestionables :)

Saps que en penso, des d'un punt de vista gens científic, és clar, és que les persones més intuïtives és perquè s'hi fixen més. Hi ha gent que viu més atabalada i no para esment al que els envolta, en canvi n'hi ha que sempre duen el radar posat.

El meu fill gran és un gran buscador de bolets, de ben petit, semblava que els ensumés, i en canvi encara ara no coneix a tots els veïns del carrer. Evidentment està fent una carrera científica, que s'adiu més amb el seu tarannà. El petit no en trobava mai de bolets, cal dir que ja li especificàvem que no creixien dalt dels arbres, però a ell això tan li feia. Contràriament a son germà, coneix tot el veïnat i sempre la fan petar amb son àvia que si aquest que si aquell. Aquest fa sociologia.

Et volia fer una pregunta que em sorgeix llegint-te avui:

així, tu creus que molts comportaments de les persones són purament mecànics? dit d'una altra manera, en el teu plantejament on hi té cabuda, per exemple, la psicologia?

disculpa per haver-me allargat tant i si no em vols contestar per aquí ho entendré perfectament :)

Alasanid ha dit...

Parlant del gran Asimov i la intuïció he recordat un altre dels seus personatges: Selene. La intuïcionista de Fins i tot els deus.

La veritat és que la intuïció i l'originalitat tenen un gran paper en ciència a l'hora de proposar hipòtesis o maneres per prosar-les a prova.

Carquinyol ha dit...

o sigui, que la veueta interior aquesta que de tant en tant em diu "això no m'olora bé" és el resultat d'un fotiment de processos mentls en background dels que no sóc mai conscient !

Ara ja sé perquè vaig sempre tan cansat !! (és que tu no saps pas el que m'arriba a mi a parlar la veueta aquesta...)

matgala ha dit...

M'has fet somriure amb el fragment. La gran Susan Calvin en un dels meus contes preferits :-D

Tot i així, com he llegit en un comentari anterior, sempre hi ha hagut gent amb més intuició que altres. I intuicions bones i dolentes.

Frannia ha dit...

Un altre post dels que a mi més m'agraden :) El cervell i els seus mecanismes, quin gran misteri! Jo estic d'acord amb Clídice, possiblement tots ho som, d'intuitius, però uns prenen més esment que altres. Imagín que és com això de somniar, que tothom somnia però n'hi ha que no ho recorden. Tu penses, Dan, que la intuïció es pot exercitar?

Dan ha dit...

Clidice. Es dificil de dir. Si t'hi fixes més captes més informació. però a nivell inconscient el cervell també fa la seva feina. Aleshores la diferencia és si fas cas dels senyals interns o no. Tot plegat suma.
I on ho te cabuda la psicologia? Doncs a tot arreu. El problema és que com a ciencia encara està molt, molt, tendre. No porta tot el bagatje de la fisica, la quimia o la biologia. Fa menys anys que s'estudia i l'objecte d'estudi és molt més complicat!

Alasanid. Ostres, la intuicionista, el maternal i el racional. Quina triada!

Carquinyol. Fes cas a la veueta, que ella sap el que es diu. I no deixes de ser tu mateix.

matgala. Es que la Susan es molt Susan! Si que hi deu haver diferencies entre persones. COm en totes les funcions fisiológiques.

Frannia. Ostres. Docns suposo que si (pero es una suposicio. No tic dades) si més no, es pot entrenar el fer-ne cas. L'unic que caldria es vigilar de no pasar-se i acabar amb massa obsessions.

XeXu ha dit...

M'ha semblat interessantíssim. El cervell humà és fascinant, quan ens adonem de tot el que és capaç de fer, i de tot el que encara no sabem, és per caure de cul a terra.

Com explicaríem que la intuïció de vegades falli? Alguna cosa ens avisa, però en realitat no hi ha perill. Potser és que algun detall ens ha recordat una situació en la que sí que hi va haver perill? Ens posa alerta, per si de cas? És un mecanisme de defensa, en definitiva, oi? Una manera d'anar per davant dels fets.

Bé, m'agradaria tenir resposta a totes aquestes preguntes i tantes altres, ja ho diuen que el nostre cervell és massa complicat perquè l'entenguem, i que si algun dia el podem arribar a entendre, haurà evolucionat tant per arribar aquí que ja serà massa complicat perquè l'entenguem.

Grigri ha dit...

com sempre, un article fantàstic.
M'ha agradat molt això del sistema de detecció d'errors.. quan ets mare treballadora se t'activa sovint però el problema és que no tens temps per fer les corroboracions pertinents per trobar l'error!!!jejejejeje