dilluns, de gener 18, 2010

Content com un ... gínjol?

Quan et dediques a la ciència, moltes persones cometen l’error de pensar que en saps de gairebé tot. I de vegades em fa gràcia descobrir la meva ignorància en coses que moltíssima gent coneix perfectament de tota la vida i que són d’allò més habituals. I això m’acaba de passar en una conversa tot dinant amb uns companys. En un moment donat han parlat dels gínjols i m’he adonat que, malgrat conèixer l’expressió “més content que un gínjol”, en realitat no en sabia res dels gínjols.

De fet, fins i tot ignorava que es tractava d’una cosa que es podia menjar.

És clar, després de parlar-ne, i amb una petita discussió sobre com es deien en castellà, m’he passat una estona esbrinant coses sobre els gínjols. Una de les virtuts de la ignorància és que et permet el plaer d’aprendre coses noves. I la veritat és que els gínjols han estat una font fantàstica de sorpreses. Sobretot perquè estan relacionats amb moltes coses habituals i no en tenia ni idea.

La part més botànica ja és una mica curiosa. El ginjoler Ziziphus zizyphus és un arbre original de la Xina, o potser del nord d’Àfrica segons altres fonts o fins i tot de la Índia segons unes altres. En tot cas és conegut des de fa mil·lennis i, a més dels fruits, les arrels també es fan servir en remeis contra la febre.

Una curiositat amb el nom és que el pot mantenir probablement gràcies a un error tipogràfic. Quan anomenem amb el nom científic ja sabeu que el primer nom és el corresponent al gènere, i el segon nom és el de l’espècie. Doncs be, en botànica no s’accepta repetir el mateix nom per l’espècie i el gènere. Aparentment el ginjoler, dient-se Ziziphus zizyphus si que el repeteix, però si us hi fixeu, el segon nom porta una “y” mentre que el primer s’escriu amb “i”. Inicialment es deia Rhamnus zizyphus, però al 1768 van decidir que hi havia dos especies sota el mateix nom i que una d’elles calia batejar-la per diferenciar-la. Això ho va fer en Philip Miller, un botànic escocès que, potser per error, va escriure el gènere amb la “y”. Aquesta pífia permet que no sigui exactament el mateix nom per gènere i espècie i per tant es pugui mantenir sense trencar la norma.

I per cert, en castellà es diu azufaifo.

Una dada que ignorava i que m’ha fet molta gràcia és que la fusta del ginjoler és la que es fa servir per fabricar les gralles. Vaig passar uns quants anys pendent de la música de gralles mentre feia castells i no tenia ni idea de com de prop tenia un producte del ginjoler.

Els fruits, els gínjols, són molt rics en vitamina C. Aquella vitamina que no cura el refredat però que dóna molta moral, que sempre és una bona cosa.

I pel que fa a l’origen de l’expressió més content ( més eixerit) que un gínjol, doncs la veritat és que no l’he trobat. El més proper que he llegit és que fa referència a la manera com salten i reboten els gínjols quan cauen a terra.

En tot cas, sembla un arbre prou interessant. Adaptat tant be a temperatures altes que fins i tot creix en alguns deserts. Amb un fruit que es menja tendre i també sec. Amb unes arrels que treuen la febre i amb una fusta de la que se’n pot treure música.

Ja únicament em falta el més important de tot: Tan bon punt tingui ocasió he de tastar un gínjol!

19 comentaris :

Carquinyol ha dit...

La veritat és que en qëustió de fruites cada poc temps descobreixo una de nova... coses de tenir familia llauradora !!

Per cert,... qui dius que es dedica a la ciència ?

Eulàlia Mesalles ha dit...

Els gínjols son boníssims. Tenen un gust que recorda les pomes.
I els ginjolers tenen també unes punxes que si no vas en compte et poden esgarrinxar d'allò més.
A banda de les punxes... és un arbre preciós.

Alepsi ha dit...

Doncs mira, com a suggerència per a un pica-pica que acompanyi la presentació del llibre (tens raó, ja toca que faci acte de presència... xDD) poses gínjols i així experiementem conjuntament! ;)

Per cert... quin nom més... uh... lleig, sí, lleig, en castellà!

"Está más feliz que un azufaifo"

Visca el bilingüisme! xDD

Joan Ayats ha dit...

No els he tastat mai i m'ho anoto a tasques pendents, aquesta llista que amb els anys en lloc de fer-se petita va creixent.

Lo de les gralles tampoc ho sabia i m'ha agradat.

Salut!

Vicent ha dit...

Per tastar-los heu d'esperar el mes de setembre o octubre. El temps dels gínjols i els llidons. Els millors són un poc més grans que les olives. Els que són de més grossària, no tenen tan de sabor. Us recomane provar els llidons.

sabrinagea7 ha dit...

Hola, interessant conversa la del divendres, no?
Si el major dupte que tens es el gust, tranquil ja ten portare. Tot i aixo es semblant al de una poma, tal vegada un xic mes dolç i acid.
Son molt bons.

Si algu ten regala abans que jo, ves en compte amb els seus habitant, son tipics.

Clidice ha dit...

tu dius: "Una de les virtuts de la ignorància és que et permet el plaer d’aprendre coses noves" i jo hi afegeixo ... gràcies a persones com tu, que no perden mai l'interès per allò que els envolta i la vocació de compartir-ho :)

jo tampoc sabia que era un gínjol :)

Panerot ha dit...

Llàstima que no coneguis els gínjols. Segur que t'agradaran. Si vols saber-ne alguna cosa més, et recomano aquesta visita: http://www.eltemps.net/op_alt.php?num_id=110

A més del gust, tenen una altre aspecte positiu, lligat a l'època de l'any a la qual arriben: ajuden (almenys a mi) a superar el desànim que produeix el final de l'estiu.

Encara que hi hagi gent a la qual el gínjol us pugui semblar una cosa poc familiar, si vols saber de fruites realment estranyes i poc comunes, et recomano que facis indagacions sobre les serves (http://dcvb.iec.cat/) o sobre els nyespres "autèntics" (http://www.eltemps.net/op_alt.php?num_id=173). Ja em diràs.

Núria ha dit...

En català, el fruit és el gínjol i l'arbre el ginjoler. En castellà, el azufaifo és el ginjoler i l'azufaifa el gínjol, o sigui el fruit.

A mi, la paraula azufaifa em sona com: allegría, alegría!

Són molt bons però... compte, són laxants!!

Dan ha dit...

Carquinyol. Ciència? Si és pura xafarderia! :-D

Eulàlia. Punxes? Coi, encara em queda molt descobrir dels gínjols!

Alepsi. Doncs aquest any no hi ha excuses eh! Ja buscaré gíjols. Encara que sembla que no es temporada. :-(

Joan Ayats. Mira. Anem descobrint coses noves dia a dia.

Vicent. Llidons? Coi, que no dono l'abast a descobrir fruits nous. M'ho apunto junt amb els gínjols.

Sabri. Espero tenir més èxit amb els Gínjols que amb les mandarines ;-)

Clídice. Tampoc ho sabies? Veig que no era l'únic. Això em tranquil·litza :-)

Panerot. Però els descobriré. Ara ja està decidit. Es evident que el mon de les fruites dóna molt de si.

Núria. Azufaifa. Si que sona a gresca i disbauxa :-D (M'apunto lo dels efectes secundaris: Menjar amb moderació)

Panerot ha dit...

Una cosa que sempre m'ha anat pel cap és imaginar-me quin aspecte podrien arribar a tenir els gínjols, serves i totes aquestes fruites poc conreades si haguessin estat sotmeses a un procés intens de selecció natural ... sembla que l'avantpassat salvatge de la poma no era molt més gran que un cigró!!

Joana ha dit...

No he tastat mai els gínjols, però és una paraula bonica, m'agrada com sona!

Panerot ha dit...

Selecció natural? ... volia dir 'selecció artificial', és clar.

XeXu ha dit...

Jo que quan he vist de què parlaves he pensat que et podria explicar que les millors gralles es fan de fusta de ginjoler, i ja veig que ja ho has après. :(

Així que eres casteller? Caram, quin pou de sorpreses (per mi). Jo també n'era/sóc, encara ho he de decidir. Això m'ho va explicar un company casteller que va conviure amb mi una temporada, i que abans de fer de quart (i quint) en castells grans, s'havia dedicat a tocar la gralla.

Joana ha dit...

No els he tastat mai... però faig servir aquest nom!

Frannia ha dit...

Al bocí de terra dels meus pares tenim un ginjoler! Ara, fa poc, vam fer collita. Si ho arribo a saber, te n'envio. A mi no m'agraden gaire, més que res, per la consistència de la polpa. Diuen els meus pares que quan ells eren petits n'hi havia molts, a Mallorca. Ara, ja no. Una abraçada més contenta que un...sí!

Jordi Casanovas ha dit...

m'apunto a la tendència de que pots estar més content que un gínjol però no per menjar-ne ja que la fruita és força insípida i avorrida de menjar

pere ha dit...

Una de els meves fruites preferides de tardor. Llàstima que tinguin una temporada tan curta i que a Barcelona només en trobi al mercat de la Boqueria.
Ja ens diràs.

M. Teresa ha dit...

Ei!
La tenora també és de fusta de ginjoler.