Content com un ... gínjol?

Quan et dediques a la ciència, moltes persones cometen l’error de pensar que en saps de gairebé tot. I de vegades em fa gràcia descobrir la meva ignorància en coses que moltíssima gent coneix perfectament de tota la vida i que són d’allò més habituals. I això m’acaba de passar en una conversa tot dinant amb uns companys. En un moment donat han parlat dels gínjols i m’he adonat que, malgrat conèixer l’expressió “més content que un gínjol”, en realitat no en sabia res dels gínjols.

De fet, fins i tot ignorava que es tractava d’una cosa que es podia menjar.

És clar, després de parlar-ne, i amb una petita discussió sobre com es deien en castellà, m’he passat una estona esbrinant coses sobre els gínjols. Una de les virtuts de la ignorància és que et permet el plaer d’aprendre coses noves. I la veritat és que els gínjols han estat una font fantàstica de sorpreses. Sobretot perquè estan relacionats amb moltes coses habituals i no en tenia ni idea.

La part més botànica ja és una mica curiosa. El ginjoler Ziziphus zizyphus és un arbre original de la Xina, o potser del nord d’Àfrica segons altres fonts o fins i tot de la Índia segons unes altres. En tot cas és conegut des de fa mil·lennis i, a més dels fruits, les arrels també es fan servir en remeis contra la febre.

Una curiositat amb el nom és que el pot mantenir probablement gràcies a un error tipogràfic. Quan anomenem amb el nom científic ja sabeu que el primer nom és el corresponent al gènere, i el segon nom és el de l’espècie. Doncs be, en botànica no s’accepta repetir el mateix nom per l’espècie i el gènere. Aparentment el ginjoler, dient-se Ziziphus zizyphus si que el repeteix, però si us hi fixeu, el segon nom porta una “y” mentre que el primer s’escriu amb “i”. Inicialment es deia Rhamnus zizyphus, però al 1768 van decidir que hi havia dos especies sota el mateix nom i que una d’elles calia batejar-la per diferenciar-la. Això ho va fer en Philip Miller, un botànic escocès que, potser per error, va escriure el gènere amb la “y”. Aquesta pífia permet que no sigui exactament el mateix nom per gènere i espècie i per tant es pugui mantenir sense trencar la norma.

I per cert, en castellà es diu azufaifo.

Una dada que ignorava i que m’ha fet molta gràcia és que la fusta del ginjoler és la que es fa servir per fabricar les gralles. Vaig passar uns quants anys pendent de la música de gralles mentre feia castells i no tenia ni idea de com de prop tenia un producte del ginjoler.

Els fruits, els gínjols, són molt rics en vitamina C. Aquella vitamina que no cura el refredat però que dóna molta moral, que sempre és una bona cosa.

I pel que fa a l’origen de l’expressió més content ( més eixerit) que un gínjol, doncs la veritat és que no l’he trobat. El més proper que he llegit és que fa referència a la manera com salten i reboten els gínjols quan cauen a terra.

En tot cas, sembla un arbre prou interessant. Adaptat tant be a temperatures altes que fins i tot creix en alguns deserts. Amb un fruit que es menja tendre i també sec. Amb unes arrels que treuen la febre i amb una fusta de la que se’n pot treure música.

Ja únicament em falta el més important de tot: Tan bon punt tingui ocasió he de tastar un gínjol!