I ara, escàners corporals

Vivim temps en que els conflictes s’han globalitzat i les amenaces apareixen per tot arreu i de la manera més inesperada. Des dels atacs a les torres bessones de l’onze de setembre, hem entrat en una espiral d’atemptats, de por i de pèrdua de llibertats en nom de la seguretat. Sempre s’ha sabut que l’equilibri entre llibertat i seguretat té un punt d’equilibri que es desplaça en funció de la por que es visqui. I des de fa uns anys el desplaçament és evident.

El darrer capítol d’aquesta follia global és la progressiva implantació dels escàners corporals als aeroports. Això ha passat en resposta a l’atemptat fallit a un avió en destinació als Estats Units en el que el terrorista portava adherit a la cama una certa quantitat d’explosiu. Va poder passar els detectors de metalls sense problema i un seguit d’errades en els sistemes d’informació van permetre que entrés a l’avió amb els explosius.

Segons van dir, amb els nous escàners corporals aquest material si que s’hauria detectat i l’home en qüestió no hauria pogut entrar a l’avió. Uns escàners que mostren una imatge de la persona com si estigués despullada. I, pel que diuen als diaris, això és el que sembla preocupar més a tothom. En realitat hi ha moltes, moltíssimes, coses discutibles en tot això, però un detall, potser menor però interessant igualment, és la manera com funcionen aquests escàners. Després de tot no sembla tant fàcil obtenir una imatge del cos sense la roba.

Però el cas és que hi ha un parell de maneres per aconseguir-ho. I per això hi ha dos tipus d’escàners en funcionament. Els escàners d’ones mil·limètriques i els de retrodifusió de raigs X.

Els primers, els d’ones mil·limètriques s’anomenen així perquè fan servir radiacions de l’espectre electromagnètic d’una longitud d’ona entre 1 i 10 mm. Per entendre’ns, son les que estan a continuació de les microones o de les radiacions que es fa servir pel Wifi dels ordinadors. Molts materials, entre ells la roba, són transparents a aquestes radiacions. En canvi, els nostres cossos i altres materials no permeten el pas i reflecteixen aquesta radiació. Doncs el que fan és posar la persona en una mena de cilindre que gira i va emetent aquestes radiacions alhora que mesura les que reboten al cos. Tot allò que no sigui pell humana es detectarà com una taca inesperada.

L’altre sistema, el de retrodifusió de raigs X, es basa en un fenomen físic anomenat “efecte Compton”. Simplificant podem dir que si un fotó o un raig X interacciona amb la matèria (amb un electró d’un àtom) es veu desviat pel xoc i també perd part de la seva energia. La gràcia és que el perfil dels raigs desviats dependrà de les característiques del material amb el que ha xocat. Mesurant aquests raigs X desviats i amb l’energia canviada podem obtenir una imatge del cos de la persona i del que porti a sobre.

En aquest cas el que fan es posar la persona entre dos panells. Cada un envia una petita dosi de raigs X i mesura la imatge rebotada. No s’obté estrictament una imatge en tres dimensions, com en l’altre tecnologia, sinó que aconsegueixen dues “fotografies” una de cara i l’altre d’esquena.

I encara que la principal inquietud que causin sembla ser el fet que obtinguin una imatge, més o menys definida, del cos nu, jo trobaria més inquietant els possibles efectes que tenen aquests mètodes sobre la salut de les persones. En un cas són ones de radio i no sembla massa preocupant, però l’altre fa servir raigs X, que no és poca cosa. Però la veritat és que la quantitat que es fa servir és molt petita. No cal que travessin el cos com en les radiografies. En realitat cal tot el contrari, de manera que tenen molt poca energia. Segons els fabricants, la quantitat de radiació que rebríem seria molt menor a la que rebem per causes naturals en un dia qualsevol i no diguem la que rebem per volar un parell d’hores en avió. De totes maneres, tant en una com en l’altra tecnologia caldrà seguir fent estudis, sobretot si els pensen fer servir rutinàriament, com sembla.

Tot plegat vol dir més cues per embarcar, més temps d’espera a l’aeroport, més psicosi de por i més molèsties pels viatgers. Tot en nom de la seguretat, i aquest és un argument poderós, és clar. Però no deixo de tenir la sensació d’estar en una mena de cursa d’armaments. Per cada mesura de control, els terroristes inventaran un sistema nou que obligarà a disposar de nous sistemes de control, que faran que trobin nous mètodes d’actuació, que obligaran...

Tot plegat no deixa de ser un cert triomf pel terror. I per les empreses de seguretat, és clar.