Intuïció

Si hi ha alguna cosa que sembla contraria al raonament científic és allò que anomenem “intuïció”. Aquell sentiment que ens fa prendre decisions malgrat no tenir gaire idea del motiu que ens fa triar una opció o altre. Algú et cau malament d’entrada, una situació t’inquieta i no saps perquè, prens una decisió perfectament assenyada mentre que una veueta interior et diu que l’estàs cagant... Aleshores parlem de la intuïció. I si ets una noia, de seguida es fa referència a la intuïció femenina. Una mena de capacitat que semblaria que els mascles tenim poc desenvolupada.

Però per molt que ens agradi el pensament lineal, l’analitzar les dades i actuar a partir d’evidències ben calculades, la intuïció és un fet real i mereix ser estudiat. I quan els neuròlegs s’hi ha posat, han començat a trobar coses molt interessants sobre com funciona el nostre cervell.

Realment, els humans entenem millor les relacions lineals. Una cosa porta a l’altre i així anem seguint el fil. Però el cervell funciona d’una manera més difosa, processant molta informació simultàniament i integrant-la d’una manera que encara ens costa d’entendre. I moltes coses les fa a un nivell que la consciència no capta. Entre elles, la de detectar errors.

Quan a voluntaris se’ls demana que facin determinades proves, com prémer un botó quan s’encén determinada llum i prémer un altre botó si la llum que s’encén és una altre, es va veure que determinats grups de neurones s’activaven quan es cometia un error. Normalment el que feien aleshores era rectificar l’acció i prémer el botó correcte. L’interessant és que de vegades rectificaven sense arribar a ser conscients del primer error. El cervell solet havia detectat que alguna cosa anava malament, havia enviat un senyal neuronal i havia rectificat. Tot això sense creuar el dintell de la consciència.

De manera que per molt que ens agradi el raonament lineal, el nostre cervell constantment està analitzant allò que anem decidint i rectificant sobre la marxa mentre fa un grapat de coses més. No hauria de ser una sorpresa ja que errar i rectificar és la manera d’aprendre.

De fet, aquest sistema podria estar a l’arrel de persones que tenen conductes obsessives. Simplement el sistema de revisar i corregir del cervell funcionaria massa intensament i els costaria fer altres coses a part de revisar tota l’estona allò que han fet.

Per això en ocasions tenim la sensació que alguna cosa no està be. El cervell ha detectat alguna incongruència, algun fet que no encaixa amb les experiències passades i les vies nervioses envien el senyal d’avís. El que passa és que no tenim manera de saber que és el que va malament ja que tot ho fa el cervell automàticament, sense arribar a la consciència. I aleshores apareix aquella sensació incòmoda que ens posa en alerta. No és cap ximpleria fer-ne una mica de cas. Guiar-se únicament per la intuïció no és assenyat, però ignorar els senyals d’alarma tampoc.

I pel que fa a si la intuïció és una característica preferentment femenina, doncs semblaria que no. Això semblen indicar alguns experiments senzills. Mostrar fotografies de gent somrient i preguntar si el somriure era real o fingit. Aparentment no hi ha prou informació per saber-ho del cert, de manera que cal refiar-se de la intuïció. I alguna cosa hi ha, ja que si fos per atzar encertarien una de cada dos respostes. Però la realitat és que el resultat correcte era proper a un 70 % d’encerts. No sabíem perquè, però el cervell processava prou informació com per apropar-se a la resposta correcta. La dada interessant és que el percentatge era igual entre homes i dones, de manera que en intuïció aniríem a la par.

En realitat, la frase “intuïció femenina” sovint ha sigut un sistema que els homes han fet servir per treure mèrit a les dones. Els èxits masculins eren per la seva capacitat i el treball dur, mentre que si qui triomfava era una dona la causa era una intangible intuïció i no per mèrits propis.

Això ho va descriure molt be el mestre Asimov al final d’un dels seus contes de robots. Després d’unes quantes aventures, la protagonista, la fascinant Susan Calvin, els diu a quina estrella han de buscar un transport robat. Aleshores un dels homes li pregunta:

“- Però com pot estar tan segura?

Per un moment la Susan va estar a punt de dir “- perquè he trucat a Flagstaff, burro, i perquè he parlat amb el camioner, i perquè m’ha dit el que va escoltar, i perquè he consultat l’ordinador i he trobat els noms de les tres úniques estrelles que coincideixen amb la informació, i perquè tinc aquests noms a la butxaca”.

Però no ho va dir. Deixaria que ho esbrinés ell pel seu compte. La Susan es va aixecar amb molta cura.

- Que com puc estar-ne tant segura? –va dir burleta – Diguem que és cosa de intuïció femenina”