No és com sembla

La manera com canvien les paraules i evoluciona el llenguatge s’ha posat moltes vegades d’exemple per explicar el que passa en l’evolució de les espècies. És una comparació útil i prou il·lustrativa. Allò que en un temps va ser llatí va anar canviant lentament, modificant paraules i incorporant-ne altres de noves fins esdevenir un idioma diferent de l’original. A més, d’una única arrel en poden sorgir diferents branques, representades per totes les llengües romàniques.

I les paraules també ens permeten adonar-nos dels perills amb que topen els investigadors quan volen refer la història evolutiva d’algun organisme. Moltes vegades falten peces, però altres tenim peces que són enganyoses.

Els canaris són uns ocellets ben coneguts pel seu color llampant i. Sobretot, per la seva habilitat per cantar. El seu nom ja suggereix que el seu origen està relacionat amb les illes Canàries. I efectivament, a les valls d’aquelles illes és d’on van sortir els primers canaris que van portar alguns mariners cap Europa. I semblaria que per això tenen aquest nom, Canàries o les illes dels canaris.

Però el cas és que no. Que la cosa va a l’inrevés. Són els ocells els que deuen el seu nom a les illes on els van trobar. Així, l’ordre correcte és: canari, ocell original de les illes Canàries.

I el nom de Canàries, encara que hi ha alguna altra versió, sembla que s’origina per la presència d’algun tipus de gos que hi habitava. Segons el naturalista romà Plini “el vell” una expedició que va arribar fins aquell arxipèlag va trobar una raça de gossos molt ferotges. Per això es refereix a la illa com "Insula Canaria", o la illa dels gossos (per canis, gos en llatí).

La veritat és que d’aquests gossos no se n’ha sabut més. I quan els europeus i van arribar, segles més tard, van trobar que els gossos de les illes Canàries no eren particularment ferotges.

L’important és que l’explicació més senzilla i més immediata sobre l’origen del nom dels ocells i de les illes no és el correcte. La història de la paraula resulta més complicada del que podria semblar i cal relacionar diferents dades i remenar pels fets històrics per treure’n l’entrellat.

Doncs amb la evolució dels organismes ens trobem moltes vegades amb coses similars. Moltes coses, moltes espècies tenen al darrera històries evolutives que han seguit camins ben complicats. Els ossets de l’interior de les orelles (l’estrep, l’enclusa i el martell) provenen de modificacions dels ossos de les mandíbules de taurons primitius. Les aus deriven dels dinosaures, però no dels dinosaures que tenien la cadera com la dels ocells sinó dels que la tenien com els rèptils. Les aletes dels dofins no tenen res a veure amb les aletes dels peixos i provenen de mans i peus com els nostres.

Tot són exemples d’òrgans que a primer cop d’ull semblaria que tenen una història evolutiva senzilla, però que quan s’obtenen més dades es veu que allò que semblava evident és la versió equivocada. Igual que amb el nom de les Canàries.

I per això moltes vegades cal refer les idees que es tenien i els arbres evolutius que es dibuixaven. L’aparició d’una nova dada pot fer replantejar tot l’esquema. Tot plegat resulta una mena de trencaclosques molt complex, però absolutament entretingut.