Nocebo

Ahir vaig comentar coses sobre el placebo, l’efecte terapèutic real desencadenat pel simple fet de pensar que prenem un tractament. Però, si ho pensem un moment, ens adonem que aquesta definició es com feta a mida de les nostres expectatives. Com si reconeguéssim que la natura és sàvia i posa a la nostra disposició mecanismes interns per guarir-nos. Però la natura no és ni sàvia ni ximple. Simplement és. Només hi ha causes i conseqüències. I posar l’etiqueta de bones o dolentes depèn únicament de la nostra subjectivitat. I això també s’aplica al placebo.

Perquè... per quin motiu hauria d'existir un mecanisme únicament per curar?

Doncs per cap motiu. En realitat també hi ha descrit l’efecte contrari. L’efecte nocebo. El fet de creure que alguna cosa ens sentarà malament pot fer que efectivament emmalaltim malgrat que no hi hagi cap motiu per causar la malaltia. Amb tota probabilitat el mecanismes fisiològic que hi ha a l’arrel és el mateix del placebo. Simplement es separa com si fossin dues coses diferents per conveniència. A més, el que s’estudia és el placebo, la manera de millorar les teràpies. Hi ha molt pocs treballs sobre l’efecte nocebo. Però si que hi ha molts exemples.

Un de típic és la gent que nota mal de cap quan està situada sota una antena de telefonia, encara que l’antena estigui desconnectada (però ho ignorin). O quan creus que un aliment et sentarà malament i efectivament l’acabes vomitant malgrat que l’aliment estava en perfecte estat (i tu també abans de pensar-hi).

On es nota molt és en el cas dels medicaments. Moltes persones experimenten els efectes secundaris que hi ha escrits als fulletons dels medicaments. En canvi, si no els llegeixen, no noten cap efecte secundari. Això sembla una ximpleria però crea problemes reals i un conflicte ètic. Cal posar tot allò que podria passar pel fet de prendre un medicament? No fer-ho és ocultar informació, però fer-ho pot desencadenar un efecte nocebo que, igual que el placebo, no és en absolut imaginari. Per això, potser, aquells qui no creuen en la medicina moderna experimenten molts més efectes secundaris que els qui hi confien. Uns desencadenen un efecte placebo i els altres un efecte nocebo.

També s’inclouria dins el nocebo el mateix diagnòstic de la malaltia. A l’imaginari col·lectiu s’afirma moltes vegades que els metges li van donar a algú tants mesos de vida. Això, però, és molt infreqüent. Quasi mai donen una xifra els metges. Primer perquè saben perfectament que no ho poden saber. Només tenen dades estadístiques i un promig no es pot aplicar a persones concretes. Però a més, en ocasions això desencadena un efecte nocebo i el pacient acaba morint exactament quan creia. Independentment de la progressió clínica de la malaltia.

Un cas espectacular d’efecte nocebo serien les víctimes de malediccions. Si te la creus és fàcil que tingui efecte. Simplement el teu cos està responent com si la malaltia existís, de manera que acabes per generar la simptomatologia. Si hi ha alguna cosa certa en el vodoo i els zombis, segurament sigui un cas extrem d’efecte nocebo.

De totes maneres, l’origen pot estar a la ment, però els efectes son ben reals. En estudis fets en persones que eren al·lèrgiques a determinades plantes, si els hi tapaven els ulls i els deien que els posaven en contacte un braç amb la planta en qüestió, n’hi havia que generaven enrojoliment i fins ampolles a la pell, malgrat que la planta no era la que els havien dit. Sembla clar que un estat mental pot mobilitzar mediadors, senyals químics, que activin el sistema immunitari. De nou, el mateix mecanisme que el placebo.

I, igual que passa amb el placebo, costa molt aclarir si el que tenim entre mans és realment un efecte nocebo. Un estudi va trobar que dones que creien fermament que patien del cor tenien més probabilitats de morir d’un infart que les que pensaven que estaven sanes. Això s’aplica a dones amb igual risc de malalties cardíaques. La qüestió és: l’actitud mental va generar el problema? O potser simplement eren dones que coneixien millor el seu cos i notaven que alguna cosa anava malament? No és fàcil d’esbrinar.

El divertit és que, al igual que amb el placebo, els colors dels medicaments també causen un efecte nocebo, generant efectes secundaris, mesurable. Per exemple les pastilles blaves causen més somnolència que les mateixes en vermell o groc. Sospito que els que van dissenyar la Viagra no ho van tenir en compte això. Mira que fer-la blava!