problemes entrelligats

Ja fa temps que sabem que a la Terra hi arriba prou radiació provinent de l’espai com per fer la vida molt difícil. Si podem anar tranquils a plena llum del dia i no patim constantment diferents tipus de càncers és gràcies a un delicat escut que hi ha a les capes altes de l’atmosfera. La capa d’ozó és gairebé impermeable a molts tipus de radiacions i ens protegeix de la hostilitat de les radiacions provinents de l’espai.

Per això, quan les dades dels satèl·lits van mostrar que a les regions polars del planeta, aquesta capa s’anava afeblint, l’alarma es va estendre ràpidament. No és bona cosa quedar-se sense escut enmig d’una batalla, i això semblava ser el que estava passant al planeta. Aviat es va comprendre que la culpa la tenia l’activitat humana. Ignorants dels efectes que podien tenir, els humans havíem abocat a l’atmosfera milions de tones d’uns productes anomenats clorofluorocarbonis, o CFC. Uns productes que resulten extremadament útils per moltes aplicacions industrials, però que com efecte secundari, reaccionen amb l’ozó i el degraden.

La història va ser la de sempre. Primer es va dir que exageràvem, que no n’hi havia per tant, després que ja era massa tard per fer res, i al final, amb dificultats, es va prendre la decisió de deixar de fer servir aquests CFC. El protocol de Montreal va ser la demostració que, de vegades, la humanitat pot posar-se d’acord per fer alguna cosa pel planeta. El problema era que ja havíem generat molts CFC i aquests triguen molt temps a desaparèixer.

Des d’aquell any 1987 han passat moltes coses i el forat de la capa d’ozó ha deixat de ser notícia. En part és per causa de les bones notícies. El ritme de destrucció es va alentir notablement i ara gairebé està estable. No s’ha recuperat encara, però al menys ja no sembla fer-se més gran cada any. Mica a mica els CFC que queden s’aniran degradant i l’ozó es continuarà generant a les capes superiors de l’atmosfera. Algunes previsions indicaven que cap l’any 2050 la capa podria tornar a mostrar les seves mides originals.

Però ai! La felicitat no és mai complerta. Aquestes previsions no tenien en compte un altre factor que, en principi, semblava poc relacionat. Una suposició molt innocent, perquè al planeta tot ho està de relacionat d’una manera o altre. Ara sembla que els coses aniran més lentes per causa de l’escalfament global.

Amb un hivern llarg i fred com el que estem passant, sembla que això del canvi climàtic sigui poc seriós. Cal recordar que l’escalfament global no vol dir que ara els hiverns seran tots càlids. El que es previsible que passi és que hiverns com el d’aquest any, que fa uns anys eren “normals”, seran cada vegada més inhabituals. I els estius anormalment calorosos seran més i més habituals. En tot cas l’important és el balanç global del planeta i no el temps que faci al poble on passem les vacances.

L’escalfament global actua per culpa de l’efecte hivernacle. El calor queda retingut a les capes baixes de l’atmosfera per culpa dels gasos hivernacle, sobretot (però no exclusivament) el CO2. El cas és que com que la calor no pot escapar fora del planeta, les capes més altes de l’atmosfera es refreden més del normal. I justament aquí hi ha el problema. Les reaccions que generen l’ozó funcionen més lentament si baixem la temperatura. De manera que, amb una estratosfera més freda, la regeneració de la capa d’ozó segurament serà més lenta del que preveiem.

Si ho mirem des d’un punt de vista pessimista, també és mala sort que ara que arreglàvem un desastre comprometem les coses per un altre costat. Però podem ser optimistes i recordar que malgrat les decepcions recents, a Montreal, l’any 87 ja es va demostrar que en ocasions si que ens podem posar d’acord per arreglar els desastres que hem creat. Potser amb el canvi climàtic també aconseguirem alguna vegada l’acord necessari i real.

Ja se que un pessimista només és un optimista ben informat, però deixeu-me mantenir l’esperança.