Una idea bona, però errònia: el flogist

El millor de les teories científiques és que es poden desmentir quan es demostra que estan equivocades. En realitat, estem raonablement segurs que totes les teories que fem servir són errònies o incomplertes. Per això segueixen apareixent treballs que els posen a prova i noves versions que les modifiquen més o menys per incorporar noves dades. Fa molta gràcia sentir als crítics de la teoria de l’evolució criticant el que va proposar Darwin, ja que aquelles idees inicials han estat modificades i reescrites moltes vegades. El concepte bàsic de l’evolució segueix sent el mateix, però els detalls ja no tenen res a veure amb els dels segle XIX.

La teoria de Darwin segueix ferma, però moltes altres idees van quedar arraconades a mida que es demostrava la seva feblesa. Potser no va ser fàcil, perquè els humans tenim tendència a resistir-nos als canvis, però al final el pes de les dades s’acaba per imposar. La possibilitat de corregir els errors és una de les coses que diferencien les ciències de les pesudociències.

De totes maneres, és un error menysprear les antigues idees, avui ja superades. Si van tenir acceptació és perquè a la llum dels coneixements d’aquell temps semblaven correctes i permetien entendre com era el món. Els moviments dels astres estaven molt ben explicats segons les teories de Ptolomeu. La seva idea, que situava la Terra al centre de l’Univers es incorrecta, però això no vol dir que no fos una bona explicació per allò que veien en aquell temps. I una cosa semblant passa amb una altre teoria ara ja descartada. La del flogist.

El concepte de flogist es va construir per explicar el que era el foc. En un temps en que els conceptes moderns d’energia encara no existien i tampoc coneixien ni la mateixa existència dels àtoms, calia trobar una explicació al foc. A perquè uns elements cremen molt i altres poc. A perquè dins un recipient tancat fins i tot les elements que cremen acaben per apagar-se. A perquè una fusta, després de cremar, ja no pot tornar a cremar.

Doncs tot això ho van aconseguir explicar amb la teoria del flogist. I ho explicaven prou be.

La idea la va proposar inicialment l’any 1667 un químic alemany anomenat Johann Becher, però va ser en Georg Ernst Stahl, uns anys després qui li va donar forma definitiva i va esmentar per primera vegada el concepte de flogist. Segons ell pensava, els elements podien contenir una certa quantitat d’una substància que no tenia color ni olor ni forma i que s’alliberava durant la combustió. El foc, la combustió era, si fa no fa, el procés d’alliberament de flogist. Una vegada tot el flogist havia sortit, un material ja no podia cremar més, estava “desflogistat”. I segons la quantitat de flogist que contingués un cos, cremaria més o menys. A més, això també explicava perquè dins una ampolla tancada el foc s’apagava. Segons la teoria, l’aire quedava saturat de flogist, no en podia agafar més i per tant, la transferència s’aturava. En realitat la teoria del flogist era molt bona. Explicava quasi totes les observacions que es feien en aquell temps.

Quasi, però no totes.

El principal problema era el detall que els materials en cremar acabaven pesant més que no pas abans de cremar. Ara sabem que és perquè s’han oxidat (cremar és una oxidació molt ràpida) i en el procés han incorporat oxigen. Unes dades que en aquell temps ignoraven.

Durant un temps la teoria va trontollar. Fins i tot es va proposar que el flogist tenia “pes negatiu”. Però això ja era complicar molt les coses. I al final va arribar el gran Lavoisier i va fer un experiment per posar a prova la teoria del flogist. Va posar una mica de combustible flotant sobre una mica d’aigua i ho va tapar tot amb un recipient. Ho va encendre i va mirar que passava. Segons la teoria del flogist, el combustible (va fer servir mercuri) en perdre flogist havia de pesar menys i per tant, flotar més. I l’aire en guanyar flogist havia d’ocupar més volum i fer baixar el nivell d’aigua.

Però la cosa va anar al revés. El combustible va enfonsar-se una mica (ara sabem que en oxidar-se havia guanyat pes) i el nivell d’aigua va pujar (perquè l’aire havia perdut part de l’oxigen). Aquell experiment va demostrar que la teoria, malgrat els seus èxits, era errònia i calia bastir-ne una altra. L’experiment de Lavoisier va ser la sentència de mort per el (inexistent) flogist.

El flogist l’hem abandonat, i segurament d’aquí a uns quants segles les teories que ara fem servir es veuran com idees antiquades i totalment incomplertes. Però és justament a mida de corregir errors com anem avançant.

A la ciència i a la vida en general