See you later, alligator

Les ocasions cal aprofitar-les, perquè mai saps quan es repetiran. En conseqüència, aquests dies he mirat d’aprofitar l’oportunitat d’anar a veure en el seu ambient uns animals absolutament fantàstics: els caimans americans (Alligator mississippiensis). Tampoc és que n’hagi fet cap estudi. Simplement hi ha excursions per turistes als pantans de Louisianna. Una mica massa turistic, és clar, però tot i així... qui es pot resistir a donar una volta en un d’aquells típics planadors pel Bayou de Barataria?

En anglès els diuen alligators, una paraula derivada dels colons espanyols, que anomenaven aquells animals com “los lagartos”. Semblen cocodrils, però en realitat no ho són. Si voleu distingir entre un alligator i un cocodril heu de mirar la forma de la boca. Arrodonida en el cas dels alligators i allargada en els cocodrils. Hi ha moltes més diferències, però ja cal apropar-se per veure-les i això no resulta aconsellable. Fins i tot en el cas d’una cria petita pot resultar perillós. En part perquè una queixalada et pot deixar sense dit, però sobretot perquè la mare pot estar amagada pels voltants, i certament una mare alligator que creu que vols fer mal la seva cria és una cosa que no voleu veure.

He de dir que vistos de prop no semblen massa perillosos. Els alligators van estar a punt d’extingir-se per l’excés de caça. Per això es van posar parcs nacionals i ara la població es va recuperant. Però ja no es veuen els grans exemplars de quatre o cinc metres. La majoria tenen dimensions més modestes. De totes maneres, segueix impressionant l’aspecte primitiu que tenen. Sobretot quan només veus un cap que es dirigeix cap a tu traient el nas per la superfície de l’aigua.

Aquesta aigua on viuen ha de ser de riu. Els cocodrils poden viure en aigua salada perquè tenen unes glàndules especialitzades en eliminar l’excés de sal, però els alligators no les tenen, de manera que el seu hàbitat es limita a l’aigua dolça.

Per alimentar-se són una mica bestiotes. Tenen moltes dents, però no serveixen exactament per mastegar. El que fan es capturar la presa amb la boca, que disposa d’una musculatura fenomenal, i tot seguit començar a donar voltes amb molta violència i per sota l’aigua fins que la ofeguen o la esquarteren. Tot seguit s’empassen trossos sencers de la víctima, sense prendre’s la molèstia de mastegar-la. Ja s’encarregarà l’estómac de fer la digestió. I per ajudar, acostumen a empassar pedres (gastròlits) que faciliten la trituració del menjar dins l’estómac. Tot plegat molt poc sofisticat, però tremendament efectiu.

En tot cas, si bé la musculatura per tancar la boca és formidable, tenen molta menys força a l’hora d’obrir-la. Per això, la manera de capturar un d’aquests animals és començar posant una corda que els tanqui la boca. Després, quan la resta del cos s’ha immobilitzat, es podem mantenir amb una certa seguretat mantenint-li la boca tancada amb cinta adhesiva. Simplement no tenen prou força per trencar-la amb els músculs d’obrir la boca.

En realitat són uns animals prou desconeguts i plens de curiositats. Poden estar molta estona sota l’aigua sense respirar, poden sobreviure en un llac glaçat deixant part del cap fora de l’aigua, de manera que segueixen respirant i baixen el metabolisme per no congelar-se. Fan uns nius molt espectaculars on ponen un grapat d’ous. De totes maneres, la majoria de cries moriran... devorades per altres alligators.

Un parell de detalls em van sobtar. Quan els guies els ofereixen menjar per atreure’ls no ho fan amb res sanguinolent. Els tiraven marshmallows (nuvolets). I, òbviament, es pot menjar alligator fregit. Sospito que és un plat bàsicament pels turistes, però tant se val. Em van dir que semblava pollastre. Jo més aviat vaig pensar en peix. Fa gràcia, encara que gastronòmicament no em va semblar res de l’altre món. Per descomptat era alligator de granja, que també n’hi ha.