Cràters a la Lluna, cràters a la Terra.

La NASA disposa d’una nau que està donant voltes a la Lluna i que va obtenint una gran quantitat d’informació del nostre satèl·lit. Es tracta de la LRO (Lunar Reconnaissance Orbiter) que intenta aconseguir dades amb molta més resolució de la que havíem tingut fins ara. Fa un any que està allà dalt i de tant en tant ofereix imatges ben curioses.

Per exemple, ha anat localitzant i fotografiant els indrets on van aterrar les diferents missions Apol·lo. A les imatges es pot intuir la part que va quedar del mòdul lunar, tot i que realment no es veu gran cosa. La carcassa del mòdul ocupa només uns pocs píxels. En aquest sentit és més interessant l’ombra, que en tenir el Sol de costat resulta allargada i fa més gràcia. A més, en alguna es poden veure fins i tot els rastres dels desplaçaments dels astronautes. Res que pugui convèncer als escèptics, que en època del photoshop ja no donaran valor a cap imatge, però que pot ser útil a l’hora de triar indrets on aterrar (allunar) futures expedicions, tripulades o, més probablement robòtiques.

Peró fa uns dies, la LRO va completar una mena de mapa detallat dels cràters de la Lluna. Sembla que això no hauria de ser cap novetat. Ja veiem on hi ha els cràters! I també fa temps que tenim imatges de la cara oculta de la Lluna.

La novetat en aquest cas és que han fet mesures altimètriques de manera que podem saber quina altura tenen els cràters i, sobretot, s’ha pogut esbrinar l’ordre en que es van formar. Sembla que hi ha hagut diferents tongades de bombardeigs còsmics que van anar donant aquesta forma característica a la Lluna.

Semblaria que tampoc n’hi ha per tant, però aquesta informació resulta extremadament útil per comprendre la història de la Terra.

Al nostre planeta hi ha alguns cràters per impacte de meteorits, però molt menys que no pas a la Lluna. Si ho pensem un moment ens adonem que això no és normal. Si queien meteorits a la Lluna, segur que també en queien a la Terra. Dos cossos celestes que es posen en la trajectòria de meteorits han de rebre aproximadament per igual.

La resposta és que la Terra és un planeta molt més dinàmic que no pas la Lluna. Tenim una tectònica de plaques que fa que els continents es moguin, topin, s’enfonsin i es modifiquin. Amb el temps, tots aquests moviments deformen el terreny i fan que els cràters que es van formar perdin la seva forma i esdevinguin invisibles.

També tenim una atmosfera que genera fenòmens d’erosió molt importants. A la Lluna les coses es queden tal qual. A no ser que caigui un altre meteorit a sobre, un cràter seguirà pràcticament igual moltíssim més temps que a la Terra, on s’anirà modulant per culpa del vent, de la pluja o de la neu.

I finalment, a la Terra hi ha un mantell de vida. Les plantes tapen els cràters, les arrels mouen el terreny, els animals s’hi desplacen, excaven i desgasten. La coberta vegetal remou els materials i en diposita de nous. Tot plegat fa que, al final resulti molt difícil veure les marques d’antics bombardejos còsmics.

De manera que si volem saber que va passar aquí, hem de mirar la Lluna. Si la Lluna va patir dos grans tongades de meteorits, segur que a la Terra va passar el mateix en la mateixa època. És mirant allà que podem obtenir una imatge del que va passar aquí.