Déu, Hawking i l'origen de l'Univers

Fa pocs dies a la premsa es va fer ressò del nou llibre de l’Stephen Hawking, destacant sobretot el fet que, segons diuen, descarta el que Déu creés l’Univers. Els titulars eren cridaners, tipus “la física moderna excluye la posibilidad de que Dios crease el universo”, i han causat un cert rebombori. De totes maneres, no he llegit el llibre i per ara ignoro que és el que hi diu “exactament”. Massa sovint trobes que un diari transforma un “Demostrem que Déu no es necessari per crear l’Univers” en un “Demostrem que Déu no va crear l’Univers”. S’assembla, però no és el mateix.

De totes maneres la discussió sembla una mica fora de lloc. Si seguiu el blog ja sabeu que defenso radicalment que la fe, la religió i els llibres sagrats de cap Església han de dir res sobre temes científics. Esmentar la Bíblia, l’Alcorà o el Déu que preferiu per parlar d’evolució, astronomia, geologia o medicina em sembla una ximpleria, causada per una profunda ignorància o, en ocasions, per una descarada mala intenció.

Però el cas és que la situació inversa també em sembla fora de lloc. Si algú és creient, si té fe en la religió que sigui, això és un fet personal que no ha de tenir res a veure amb el coneixement científic. Per això, cap científic hauria d’invocar els avenços del seu camp del coneixement per pretendre demostrar l’existència o la no-existència de cap deïtat.

Com es diu sovint, son dos camps que no haurien d’estar en conflicte perquè simplement ocupen esferes diferents i sense connexió. Per tant, en aquesta ocasió he de discrepar del que diuen que diu en Hawking. És absurd dir que “com que no entenc l’origen de l’Univers, Déu ha d’existir”, però també resulta ridícul opinar que “com que ja entenc l’origen de l’Univers, Déu no existeix”.

Jo no ho soc de creient, però estic segur que la majoria dels meus amics i coneguts que realment creuen en Déu no ho fan basant-se en que la Terra ocupa un lloc precís al sistema solar per permetre que la vida floreixi. No veuen la mà de Déu (literalment vull dir) en la creació de la vida ni en els avenços de les matemàtiques més abstractes ni la seva fe els fa pensar que són millors persones que els no creients. Justament la fe és, per definició, una cosa que no requereix cap demostració ni es basa en cap coneixement científic. I per tant, cap demostració ni dada científica hauria d’afectar-la, ni a favor ni en contra.

Va haver-hi un temps, lamentablement llarg, en que el concepte de Déu era la manera de justificar la nostra ignorància. Si el Sol sortia cada dia era perquè el déu Hel·li amb una corona de foc recorria el cel portant una quadriga. Les epidèmies eren una mostra de la fúria de Déu en un temps en que matar tota una població per una ofensa es considerava normal. I la bellesa de la natura o de conceptes com les matemàtiques eren una mostra de la bondat i saviesa d’un creador. Ara, però, ja entenem com va tot això sense necessitat de recórrer a res de sobrenatural i és de preveure que els nostres coneixements aniran augmentant més i més (almenys mentre es mantingui l’integrisme religiós lluny del control de l’educació).

Personalment el concepte de Déu m'arriba a desconcertar i no en tinc cap necessitat. Però em sorprendria molt que encara hi hagi qui es fonamenti en la nostra falta de coneixements per justificar una o altra fe en Déu. I de la mateixa manera, no veig com cap avenç en el coneixement pot fer trontollar la fe de ningú amb un mínim de cultura.