Mesurant minerals

Ahir, en parlar de l’extinció dels dinosaures repetia que va ser un esdeveniment que va passar fa seixanta cinc milions d’anys. I una pregunta raonable és, com la podem saber la data? O l’edat de la Terra, com es calcula? Hi ha qui pensa que això es fa amb el mètode del carboni 14, però en realitat aquesta no serveix per edats més enllà dels setanta mil anys. Per sort, la natura ens ofereix altres àtoms radioactius que ens permeten datar amb força precisió les edats dels estrats geològics.

Quan es mira un tall de terreny es poden observar diferents capes, fetes de materials diferents, amb colors i textures diferents i que, en general segueixen el mateix ordre arreu. Com que els sediments cauen a sobre el terra i s’hi van acumulant podem adonar-nos fàcilment que els estrats superiors són més recents que els més profunds. I aquí cal recordar que en geologia les coses es mesuren en milions d’anys.

Això ens permet establir l’ordre dels estrat i fer una classificació relativa. Sabem que va haver-hi un període Triàsic, que abans hi va haver el Permià i que després va venir el Juràssic. El problema era donar una edat a cada un d’aquests períodes, i això es va aconseguir per diferents maneres, però una de les més interessants es analitzar els àtoms radioactius que contenen els minerals.

Per sort, ara coneixem amb precisió de quina manera es desintegren els àtoms radioactius, a quin ritme ho fan i en que es transformen. I això és tot el que necessitem per posar l’edat d’alguns (no tots) minerals. Els que serveixen són les pedres magmàtiques, és a dir les que es formen a partir del refredament de magma de l’interior de la Terra. L’exemple més típic és el granit. El típic color amb punts negres, blancs i arenosos del granit és perquè en formar-se van generar-se tres tipus diferents de cristalls, uns de quars, uns de feldespat i uns altres de mica. I en cada cas coneixem la composició dels cristalls. Una composició que, una vegada refredat el magma i format el granit ja no es modifica.

Però en la composició dels cristalls s’inclou un petit percentatge d’àtoms radioactius. Un percentatge que també coneixem perquè es característic de cada element. Per tant, si un cristall conté àtoms de potassi, sabem que una petita fracció serà potassi 40 (K⁴⁰), que és radioactiu i que s’anirà transformant lentament en argó 40 (Ar⁴⁰). Si comencem amb un cristall que només conté potassi, quan hagin passat 1.248.000 anys la meitat del K⁴⁰ s’haurà convertit en Ar⁴⁰. De manera que simplement mesurant el contingut en els dos isòtops podrem saber quan es van formar aquell bloc de granit en concret.

Hi hauria un problema si inicialment la pedra contingués argó, però en tractar-se d’un cristall, inicialment no n’hi havia ja que l’argó és un gas i no hauria format part del cristall.

En realitat el que es fa es mesurar diferents tipus d’àtoms radioactius per veure si quadren. Com que a la natura n’hi ha bastants d’aquests àtoms i cada un es desintegra a un ritme diferent, si les mesures de dos o tres de la mateixa pedra ens donen la mateixa edat, podem estar segurs que les dades seran correctes.

Per tant, podem determinar l’edat absoluta del granit o d’altres minerals. I quan es mesura es veu que tots els minerals d’un determinat estrat tenen la mateixa edat. I per tant, quan trobem fòssils en aquell estrat, podem saber quans milions d’anys fa que es van dipositar. En realitat hi ha altres mètodes i per estar segurs del tot, el millor es fer-los servir també. Si mètodes diferents basats en principis diferents coincideixen, ja no ens queden dubtes sobre les edats dels estrats ni dels fòssils que contenen.

Això, és clar, sempre que no siguis dels que pensen que la Terra té sis mil anys perquè ho diu la Bíblia i tota la resta són pistes falses que va posar Deu per fer-nos equivocar.