divendres, de febrer 03, 2006

El rastre mes humà

De vegades passen coses extraordinaries que fan que un moment, en principi intrascendent, ens quedi grabat en el record per sempre. Però el súmmum d'això va succeir fa tres milions i mig d'anys l'indret que ara anomenem Tanzània, concretament a Laetoli, quan un fet completament intrascendent va quedar literalment grabat en pedra.
I tot va començar amb una merda d'elefant.
El 1976, uns investigadors del grup del doctor Leakey estaven jugant i tirant-se això, trossos de cagarrutes seques d'elefant. Per esquivar-ne una, un d'ells es va ajupir i va adonar-se que al terra es podien observar emprentes d'animals en la pedra sedimentaria. Quan ho van mirar més atentament van descobrir un gran nombre de rastres d'elefants, jirafes, rinoceronts, i altres animals, alguns de ja extingits. Aquella roca s'havia format per dipòsits de cendres d'un volcà proper i una serie de condicions realment rares van fer que les emprentes es mantinguessin en diferents capes de roca.
Però pocs anys desprès, mentre analitzaven els rastres, es van adonar del que eren clars exemples de petjades d'homínids. Eren dos rastres (un de més gran i l'altre més petit) que caminaven paral.lels al llarg de uns 30 metres. Primer van pensar que corresponien a un mascle i una femella. Però desprès van haver de matisar aquesta interpretació.
Els rastres son fantàstics. Mirant-los es pot veure que per allà, i en posiciò bípeda, dos avantpassats nostres van caminar, van deturar-se un moment, van mirar al voltant i van seguir el seu camí... cap a on? Això ja no ho sabrem mai.
I a anat de poc que les emprentes es perdessin. Quan van enllestir els treballs, van tornar a tapar els rastres amb terra per protegir-los de la degradació. Però amb la terra també hi van possar (inadvertidament) llavors d'arbres, que van germinar i les arrels dels quals van començar a malmetre els rastres. Per això fa uns anys van tornar a destapar-ho i recobrir-ho de nou amb materials més segurs.
Però he dit que els rastres potser no corresponen, com semblava inicialment, a un mascle i una femella. I això és el que trobo més impressionant. Una anàlisi més detallada, amb motllos i reconstruccions dels contorns va revelar que, en realitat, els rastres son tres! Hi ha una altre serie de petjades més petites dins de les petjades grans.
És difícil no fer-se una imatge mental del que podria haver passat, fa tres milions d'anys, per les planùries de l'Àfrica. Dos homínids, mascle i femella, caminen per un terreny fangós mentre que uns metres enrera el tercer, un infant, fa una cosa que molts hem fet de petits... caminar mirant de posar els peus dins les emprentes que va deixant el pare!
Absolutament humà.

6 comentaris :

Carme ha dit...

Ostres, quina passada! El detall de les petjades del nen/a petit m'ha encantat :-)

Nica ha dit...

Hola Dan! Jo em coneixia més o menys la història però no sabia el petit detall de les petjades minúscules... si és que en el fons pensem que hem evolucionat moltíssim, quan en realitat... les conductes bàsiques del comportament humà segueixen sent més o menys les mateixes, i ens preocupes per més o menys les mateixes coses (de fet, què són 3 milions d´anys en la història de l´univers??). Jo sempre que veig un descobriment així o bé a nivell d´arqueologia, somio en les coses que romanen amagades al cor de la terra, i encara no les hem trobat... A més, si fa 3 milions d´anys existia un bipedisme similar a l´actual (per no parlar del físic, que també pot ser més o menys similar a l´actual, pel que fa a la posició de la cadera, etç), em pregunto... d´aquí 3 milions d´anys com serà l´espècie humana, anatòmicament parlant? Perquè se n´han dit de tots colors, que si ens assemblarem a l´estereotip de marcians, desenvolupant un cap més gran, que si ens desapareixerà el dit petit del peu per poc funcional... en fi...

aladern ha dit...

Jo també ho he fet!!! és calr que... fa una miiiica menys d'anys! :)))

Dan ha dit...

Hola Carme. A mi tambè va ser el que mes em va impressionar. Potser la historia va ser una mica diferent, però es tant facil que fos aixi...

Hola Nica. Si que encara queda molt per trobar per aqui sota. I de l'evolucio futura... Jo no crec que variem gaire. La seleccio natural ja no esta actuant, (per sort) per tant... suposo que seguirem amb el dit petit.

Aladern. Tots ho hem fet, no?

Dhamma ha dit...

Se m'ha posat la pell de gallina. M'he emocionat.

Cosespetites ha dit...

Aquesta història sempre m'ha fascinat; sento com si jo mateixa fos qui anava caminant dins les petjades, perquè d'alguna manera aquesta història forma part de la meva història, i de la de tots. Gràcies Dan per fer-m'hi pensar