dissabte, de febrer 25, 2006

Fer o no fer.

L'arqueologia sempre em comporta una contradicció respecte a que fer amb les restes dels antics edificis o monuments trobats. Per una banda, cal no afegir coses "noves" a les restes originals. Així s'evita l'alteració de les restes, les interpretacions errònies i el fet que es puguin malmetre. Però, per altre banda, m'encantaria poder veure com era l'edifici en el moment de màxim esplendor. Em desespera quan d'un temple important sols hi ha un forat al terra i l'expert t'explica que allà hi havia una columna..., que sustentava una viga..., on s'hi recolzava un sostre... Però jo sols veig un forat al terra!
Aquest conflicte queda ben palés a les runes del palau de Knossos, a Creta. És un lloc impresionant, inmens, complex. Un palau per on pots pasejar, entrar a les habitacions, observar el clavageram, admirar les delicioses pintures de dofins o de sacerdotesses amb serps, passar per entre columnes d'un roig intens. Tot bellísim, exquisit. I d'una complexitat tant gran que l'origen del laberint del minotaure sembla que va ser justament el palau del Minos. En tot cas, és un magnífic exemple de com era la primera potencia en la història de la Mediterrània.
L'únic problema és que potser no era "exactament" com es pot veure.
Knossos va ser excavat l'any 1900 per un arqueòleg aficionat. Un entusiasta milionari britanic anomenat Arthur Evans. En realitat l'havien descobert uns anys abans, però va ser Evans qui va treballar-hi fins fer-ne l'obra de la seva vida. I amb una mentalitat típicament victoriana, es va dedicar a reconstruir allò que anava descobrint. El que passa és que moltes vegades les reconstruccions es feien més amb un sentit estétic, o romàntic, que no pas científic. El resultat final es fantàstic, però no és gens segur que correspongui a l'original. I, de fet, Evans ha sigut molt criticat per les seves actuacions a Knossos. Cal dir, però, que en la seva època el que feia era el més normal del món. Com sempre, no podem criticar les actituds del passat tenint en compte les opinions del present.
Però quan vaig passejar per Knossos, em sentia transportat a l'any 1500 abans de Crist com en pocs llocs. Caminava per la via principal que portava al palau i podia notar com es devien sentir els viatgers quan arribaven al que era el gran centre de poder de l'imperi minoic. I, ja veia que la pintura dels dofins tenia sols uns pocs fragments originals i la resta era reconstrucció suposada. Però el resultat final era convincent. De manera que no vaig aconseguir lliurar-me del sentiment contradictori i en realitat encara el porto a sobre.
Ara ja hi ha una normativa internacional per evitar actuacions que puguin alterar les restes del passat. I em sembla una idea molt assenyada. Però que voleu! En el fons, me n'alegro que Evans encara no estigues sotmès a aquestes normes i fes una cosa, que comprenc que està malament.

2 comentaris :

Anònim ha dit...

Em moro de ganes d'anar-hi. Ha de ser preciós.

Anònim ha dit...

Jo vaig veure una cosa semblant a les ruines d´Efes a Turquia, en què la reconstrucció de la biblioteca de l´antiga ciutat grega també havia estat una mica controvertida perquè en teoria els arqueòlegs "s´havien passat", però ho vaig trobar molt millor així... jo crec que tot és qüestió de no passar-se i trobar un equilibri entre reconstrucció i ambientació ;-)