dissabte, de febrer 04, 2006

La feina ben feta...

Els edificis religiosos sempre tenen alguna cosa especial. Potser perquè transmeten una certa espiritualitat, potser per la grandiositat amb que es van dissenyar o potser perquè és on els arquitectes del moment hi solien posar el millor d'ells mateixos. I això s'aplica tant a les catedrals, com als temples orientals, les mezquites o els temples de qualsevol cultura.
Però alguns d'aquests edificis, a més, sorprenen simplement pel fet d'existir encara.
És el que em va passar pel cap la primera vegada que vaig entrar dins una esglèsia nòrdica, les anomenades stavkirkje. La primera impresió que donen és la d'una estructura típicament víquing. Caps de drac sobresortint, pilars tallads amb motius geomètrics que recorden les runes, alguna creu que passa desapercebuda i els grans pilars de fusta que la sustenten.
I aquí hi ha la clau de la meva sorpresa. Algunes d'aquestes esglèsies tenen prop de mil anys... i son completament fetes en fusta! Mil anys, fusta, i en un clima com el de Noruega???? Com s'ho van fer per fer-les tant resistents? Aquí tenim esglèsies de pedra que resistèixen molt pitjor el pas del temps.
Una bona part del mèrit és dels propis noruegs, que no s'han dedicat a pintar grafittis dins les esglèsies ni a fer punteria amb els caps de dracs. Aquí haurien durat dos dies per culpa del poc que resepectem els nostre propi patrimoni històric.
Però el mérit principal és dels constructors. Ells van aplicar unes quantes innovacions en l'estructura i, sobretot, en el tractament de les fustes, que van permetre construir uns edificis realment duradors.
Pel que fa a les estructures, la principal genialitat va ser, naturalment, aillar els pilars (stavs) del terra per evitar que es podrissin. També van optimitzar el repartiment de les forçes que resistirien les fustes, fins i tot en cas de nevades importants com les que tenen allà.
Però el toc mestre va ser la manera d'assecar les vigues de fusta. El que feien els constructors de l'any 1000 era triatr els arbres, tallar les branques, però sense tallar el tronc, i esperar cinc o sis anys a que s'assequés. Aleshores el tallaven i en feien les vigues. Ho van fer tant bé, que n'hi ha que 800 anys després encara deixen anar resina lentament. De fet, tenen més esquerdes les fustes noves fetes servir en restauracions, que les originals de fa 8 o 9 segles.
I es que, com deia un eslògan de fa uns anys, la feina ben feta... pot tenir un futur llargíssim (encara que sigui feta en fusta).

4 comentaris :

nimue ha dit...

m'ha encantat aquest escrit.
Qualsevol tipus de temple desperta la meua fascinació i no sabia tot això que expliques sobre aquestes construccions de fusta.

annatarambana ha dit...

Estic convençuda que enlloc d'anar endavant, anem enrere... Espero que un dia anem prou enrere com per tornar a construir com abans... és increïble que restin en peus edificacions de fa segles, i malgrat el pas del temps, continuïn alçant-se majestuosament; al costat d'edificis de vidre i metall que envelleixen sense remei.

krm ha dit...

merci pels ànims! ah! no et perdit l'article d'en Santiago Dexeus a El País d'avui (4 febrer) està prou bé! ;)
Fins aviat!

Nica ha dit...

Crec que hem d´apendre molt encara del nostre passat per continuar construint el futur... crec que s´està perdent una mica aquesta idea de construir edificis infinits que siguin testimoni de la era en què s´han construït i recordatori de la història. Dins d´un món d´arquitectura efímera, sempre ens quedaran monuments com aquests que ens recordin que no sempre ha estat així ;-)