Primer van ser les llegendes dels mariners parlant del monstre. Desprès la seva existència es va confirmar per cadàvers gegantins que apareixien barats a les platges. Però, tret del fet que realment existien, ho ignoràvem racticament tot sobre ells. Eren els calamars gegants. El mític "Kraken".
L'animal és una cosa impressionant. Els exemplars que apareixien de tant en tant a les costes tenien unes magnituds descomunals. S'han mesurat exemplars del gènere Architeuthis de fins a 20 metres de llargada! No és estrany que alguns mariners parlessin de lluites entre calamars gegants i catxalots. I, en realitat, ignorem la mida que poden arribar a tenir.
En realitat totes les coses que en saviem eren de resultes de les autopsies que els havien fet. La seva carn no es comestible, perquè contè massa amoni (potser gust a pipí? ecs!). La seva sang no te hemoblobina sinò una altre mol.lècula, l'hemocianina, que pot portar menys quantitat d'oxígen, i per tant es pensava que devien ser uns animals de moviments més aviat lents. Tambè s'havia vist que no tenen tinta, potser perquè en la foscor de les fondàries on viuen la tinta no serveix de gaire.
I és que aquests animals sembla que viuen a profunditats enormes. De fet, estan tant adaptats a la pressiò de l'abisme marí, que quan pujen a la superficie, moren per descompresió. Segurament és el que fan els catxalots per matar-los. Deixar que sels enganxin i desprès pujar tant de pressa com poden. 
Però l'estiu passat, finalment, un equip japonés va aconseguit filmar imatges d'un calamar gegant viu. Van posar un ham i esquer per calamars a l'extrem d'una corda de 900 metres, li van afegir una càmera submarina i ho van sumergir a prop de l'illa d'Ogasawara, al Japò. Desprès de molts intents (i no eren els primers que ho intentaven) van tenir èxit. L'esquer va ser atacat per un calamar gegant i durant unes hores el van poder fotografiar. Això va permetre comprovar que d'animals lents, res de res. L'atac va ser ràpid i la lluita per deslliurar-se, intensa. Finalment i desprès de quatre hores d'esforços es va alliberar deixant, això si, un tentacle enganxat a la corda. Un tentacle que un cop pujat al vaixell encara seguia actiu, intentant adherir-se a tot el que podés.
Tot plegat em fa recordar que, com algú va dir una vegada, sabem més coses de l'espai que no pas del fons del mar.
6 comentaris :
Impressionant. Havia sentit a parlar d'aquests calamars, però no n'havia vist mai cap. I això del tentacle... impressionant!
Si que és veritat que els esforços van més encaminats a descobrir el nostre cel enlloc del nostre propi mar, que al cap i a la fi representa una part més que important del nostre planeta... jo quan ho vaig veure vaig començar-me a plantejar com podria repercutir en la llegenda del Llac Ness, qui sap si el dia menys pensat descobreixen i filmen el mode de vida d´una nova espècie de reptil desconeguda ;-)! El que si que és veritat és que el mar amaga moltes més sorpreses del que ens pensem, per això crec que sempre m´ha fascinat aquesta intensitat blava....
I ara com pretenen que anem a la platja a l'estiu sense sentir terror? I si un m'enganxa un peu?... Que jo he vist moltes pel·lícules!!!
Comparteixo el pensament de cosespetites.
El mar sempre m'ha fet por.
No puc banyar-me en una platja de sorra fina, perquè l'aigua és tèrbola i em fa por. La possibilitat de sentir una alga rossant-me em fa angunia. I no en parlem de les meduses. Cada bossa de plàstic que veig surant a l'aigua és una potencial medusa.
M'agrada la piscina.
Hom! A mi tampbè em fa una certa cosa, sobretot si l'aigua es fosca, i no diguem si em banyo de nit. Però el plaer que em dona el mar pot amb tot.
A mes, sols caldria preocupar-nos pels calamars gegants si ens banyessim a 900 metres de fondària.
;-)
Hola tinc 11 añs i soc una apasionada a la mitologia i llegendes.Fa poc vaig descobrir el kraken i m'hi vaig voler informar, aqui ho he pogut fer
.gracies. MªPau Artés Hernandéz
Publica un comentari a l'entrada