El moment de les formigues

Un dels errors més clàssics quan es parla de l'evolució de les espècies és pensar en un procés progressiu que porta inevitablement cap a unes formes de vida més avançades. El resultat final potser pot donar aquesta sensació, encara que de vegades sigui discutible, però els detalls mostren un panorama força menys clar.

En realitat les espècies no evolucionen automàticament cap a formes “millors” o “més aptes”. L’únic que passa és que es van adaptant, si poden, a les condicions canviants del medi. I de vegades apareixen estudis que ressalten aquest fet. Un d’aquests treballs acaba de ser publicat a “Science” i posa sobre la taula alguna curiositat en l’evolució de les formigues.

Aquests investigadors han analitzat l’ADN de les formigues i, comparant les diferències entre les diferents espècies han pogut fer un arbre evolutiu. És una feina important, perquè hi ha moltes espècies diferents de formigues, agrupades en un bon nombre de gèneres i de subfamílies.

La dada interessant és que les branques principals de l’arbre evolutiu de les formigues va aparèixer fa uns cent milions d’anys, però aquests grans grups es van mantenir molt poc variats... fins el període Eocè, fa seixanta milions d’anys, quan en (relativament) poc temps van sorgir tots els gèneres que coneixem actualment.

Naturalment la pregunta és: Per quin motiu una evolució tant lenta durant quaranta milions d’anys, de cop s’accelera i comença a dividir les famílies de formigues en centenars de gèneres i espècies diferents?

I la resposta que proposen els investigadors és senzilla. A l’Eocè va ser quan van aparèixer les plantes amb flors (les angiospermes). Això va fer que la Terra és cobris de veritat de vegetació semblant a la que tenim avui en dia... i va oferir un excepcional nou medi ambient per les formigues. En uns pocs milions d’anys van trobar-se amb infinitat de llocs on adaptar-se a viure, sota les fulles, als troncs dels arbres, entre les arrels... També disposaven de noves fonts d’aliment i de materials per fer nius. Abans de l’aparició de les angiospermes no tenien res de tot això i les possibilitats d’evolucionar eren molt minses.

Per això deia que l’evolució no és una força que empeny les espècies a millorar. Es simplement el resultat d’anar adaptant-se al medi on viuen. I si el medi no varia gens, les espècies gairebé no evolucionen. Per contra, un medi amb un nivell acceptable de canvis és un motor important per l’evolució.

L’evolució de les formigues, com la de totes les espècies, va dependre de la sort. Casualment algun altre canvi en el medi ambient va afavorir l’aparició de les plantes, que alhora va permetre l'evolució de les formigues que casualment estaven ben preparades per adaptarse als canvis. Com deia en Jacques Monod, una bona combinació d’atzar i de necessitat.

Als humans ens devia passar el mateix. Uns quants cops de sort ens van portar fins al que som. Tot i que això de que l’atzar deu haver jugat un paper important en la nostra evolució sembla que molesti a molts.