divendres, de setembre 29, 2006

Secrets de la literatura científica

Ja n’he parlat en algunes ocasions, però és que s’acosta una data molt assenyalada i, mira, sempre em fa gràcia fer-hi una ullada. Cada vegada hi trobo alguna cosa divertida. I és que el proper 6 d’octubre tindrà lloc a la Universitat de Harvard la cerimònia d’entrega dels premis Ig Nobel del 2006. La contrapartida divertida als premis Nobel on es premien cada any les investigacions més estranyes i esbojarrades.

Per això, he anat repassant alguns dels antics premiats. Fa temps ja vaig parlar de l’experiment on mesuraven el ritme de caiguda de gotes de brea i que portaven tant sols 8 gotes en 81 anys! (premi Ig Nobel de física), o el que estudiaven els ritmes cerebrals en llagostes a les que feien mirar escenes de “la Guerra de les Galàxies” (premi Ig Nobel de la pau).

Però avui m’han fet gràcia dos dels antics premis Ig Nobel. Tots dos de literatura i que es relacionen amb la manera de publicar els treballs científics.

Quan un científic aconsegueix algun resultat interessant, el que cal fer és publicar-ho en alguna revista especialitzada i preferentment d’àmbit internacional. D’aquesta manera el treball es dona a conèixer a la comunitat científica (i a la resta del mon). A més a més, pot ser contrastat per altres investigadors que probablement intentaran repetir l’experiment. I finalment, és un reconeixement al científic que ha fet la feina.

Ara bé. La visió clàssica del científic treballant sol, en un laboratori fosc, ja no té res a veure amb la realitat. Actualment la ciència és fa en equips més o menys grans i sovint en col·laboració entre diferents laboratoris.

Això té molts i evidents avantatges. Avui en dia ja ningú és expert en tot. Ni tant sols cap centre pot fer-ho tot. A més, l’intercanvi d’informació i d’idees resulta extremadament fructífer. En conseqüència, les polítiques científiques de la majoria de països tendeixen justament a afavorir aquest enfocament de treball coordinat.

Però resulta un problema a l’hora de publicar els treballs, perquè ja no es tracta d’un autor sinó d'uns quants. I l’ordre de firmes és molt important.

Cada feina te les seves coses poc conegudes pels que no són del gremi. Doncs creieu-me: decidir l’odre dels autors en un treball científic pot ser una batalla a sang i fetge.

Hi ha un parell de convencions acceptades més o menys per tothom. El primer firmant acostuma a ser el que ha fet la feina físicament. Això vol dir, normalment, el becari que pringa a laboratori. I el darrer firmant acostuma a ser el líder de l’equip i la “ment pensant”. És a dir, qui ha tingut la idea, o el mèrit intel·lectual, o també, no ens enganyem, qui té més poder al laboratori.

Però la resta de firmants ja conten molt menys. El segon encara es valora, però la resta molt poc. Moltes vegades firmen perquè han fet alguna part molt especialitzada del treball, o han cedit algun equip, o han preparat algun fàrmac, o...

Però encara que estiguis en un mal lloc, és important firmar articles. Als científics sel’s valora per la seva producció científica. I això crea situacions que freguen el ridícul. Tant, que acaben mereixent premis Ig Nobel, com el del 1993 de literatura, als autors d’un article que tenia... cent vegades més autors que pàgines!!! (9 pàgines i 972 co-autors). Cal dir que era un estudi sobre un fàrmac que es va fer entre diferents hospitals de molts països, però tot i així...

Però encara pitjor és el de l’any 1992, a Yuri Struchkov, de Moscou, pels seus 948 articles publicats en 9 anys, cosa que resulta en... un article cada 3,9 dies!!

Quan deuria tenir temps per pensar (ja no dic fer) els experiments, aquest paio?


5 comentaris :

Anònim ha dit...

Bé, no va així en tots els camps. Pensava que en el teu també anava així. Hi ha camps en què els autors surten per ordre alfabètic, i fora problemes. Suposo que deu dependre de la convenció que s'agafi, no? Ja et dic jo que jo no he tingut mai cap problema a decidir qui va primer (és clar que tampoc tinc gaire res publicat).

Ferran ha dit...

Aquest criteri d'ordenació dels autors és força habitual en l'àmbit científic, almenys en el mèdic, però no tant en l'àmbit humanístic. Però tot arribarà, si no ha començat ja a fer-se.

Papitu ha dit...

No cal que vagis a Moscou a cercar super-publicadors alguns caps de servei dels hospitals públics de Catalunya van pel mateix camí. No hi ha article que surti del servei sense la seva signatura. Coses del despotisme il•lustrat.

Dan ha dit...

Ui, si s'intentes fer per ordre alfabétic hi hauria bufetades per cambiar-se el nom. El problema es que quan es cita un treball es sol posar el nom del primer i afegir "i colaboradors". De manera que la fama es pel primer i prou.

ferran. Doncs si a l'humanista no es fa així deuen viure mes tranquils.

papitu. Ja ho se, ja. Hi ha qui firma sense ni saber-ho.

Sidlia ha dit...

...
la dura vida dels investigadors...

hipotitzar, demostrar, publicar...presentar...


i col.leccionar articles, quan més en tens millor!

i després diuen que són de ciències ;P