L'Oracle al descovert

Un dels indrets més famosos de l’antiga Grècia era l’Oracle de Dèlfos. Un recinte sagrat dedicat al deu Apol·lo i que va acabar sent el centre religiós més important del món antic. I no pas sense motiu perquè al gran temple central els humans es podien comunicar amb els Deus a través de les pitonisses. Reis i pagesos, rics i pobres, soldats i filòsofs, preguntaven sobre allò que els interessava, i les respostes de l’oracle van perdurar en moltes obres dels clàssics grecs.

L’oracle tenia lloc en un indret molt concret de l’interior del temple, reservat a la portaveu dels Deus, la pitonissa, que havia de ser una dona de Delfos membre de la germandat de dones dèlfiques que mantenien el foc sagrat etern. En aquell indret hi havia una esquerda, una mena de font de la que brollava un vapor (pneuma en deien els antics) que facilitava l’entrada de la pitonissa en el trànsit necessari per les profecies.

Plutarc va fer una descripció precisa de com anava l’oracle. Ell afirmava que si la dona entrava en el trànsit era gràcies a aquell vapor, que feia una olor suau i dolça. I el fet que en l’època de Plutarc l’emissió d’aquell gas hagués minvat podia ser la raó de la decadència de l’Oracle.

Durant una sessió normal, desprès dels preparatius, la pitonissa entrava en el trànsit, però d’una manera lleugera. Podia restar asseguda, però dreta durant molta estona. Escoltava les preguntes que li feien els consultants i donava respostes clares (tot i que potser no eren gaire entenedores). En acabar estava cansada, en un estat semblant al del corredor desprès de la carrera o al que ha participat en una dansa extàtica.

De vegades, però, si la preparació no era l’adequada, el trànsit podia ser molt violent i fins i tot acabar amb la mort de la pitonissa. Pensaven aleshores que un esperit maligne se n’havia apoderat.

Els testimonis antics van quedar com a curiositats sense valor, sobretot quan al 1900 unes excavacions no van trobar rastres de cap cova ni cap emissió de gasos i es va constatar que cap gas conegut podia provocar els efectes descrits. A més, aquests vapors apareixen en zones volcàniques, i Delfos no l’és pas. Tot plegat semblava ser una llegenda més de les moltes que els grecs van generar.

Però ara tenim noves dades, i sembla clar que Plutarc no anava gens desencaminat. Les coses van començar a canviar al 1980, quan un geòleg es van adonar que hi havia una falla que passava just per sota del Temple. L’estructura peculiar de la construcció va fer que li dediquessin una mirada més detallada. Hi havia un enfonsament curiós del terreny, restes d’una antiga canalització d’aigua. Potser si que hi havia hagut alguna vegada una font allà. Però quina mena de gas en podia sortir?

La resposta estava en l’anàlisi de les pedres del terreny. Són relativament riques en hidrocarburs (capes de calcites bituminoses). Es van recollir mostres, es van analitzar i es va trobar que contenien metà i età. L’età és el producte de descomposició de l’etilè que, tal com deia Plutarc, és un gas amb un aroma “suau i dolça”. Un gas que a concentracions altes pot causar desmais, però a baixa concertació tant sols ”coloca” una mica. Això ho sabem perquè es va assajar com a gas anestèsic. Els pacients restaven conscients, mostraven signes d’eufòria, percepcions extracorpòries i amnèsia en acabar. Si fa no fa, el que es pot esperar d’algú que està en trànsit amb els Deus.

També pot causar, en rares ocasions, reaccions adverses. Crits, convulsions, vòmits...

De manera, tal com ja havia suggerit Plutarc fa dos mil anys, l’origen de l’Oracle de Delfos tenia una base física i biològica. Això, però, no li treu gens de màgia a l’indret. Les paraules pronunciades en aquell temple van decidir el curs de petites històries individuals i de grans esdeveniments que afectaren al curs de la història.

Però és important ressaltar que Plutarc tenia raó en la seva anàlisi. I és que ara tenim millors tècniques i un coneixement molt més extens, però és un greu error creure que els antics no tenien ments extraordinàriament analítiques i brillants.