Net i més net

És curiós observar com evolucionen els anuncis de televisió. A mida que passen els anys es van fent més sofisticats, més elaborats i més imaginatius fins al punt que alguns costen d’entendre. Però hi ha una excepció. Uns anuncis que avui en dia són pràcticament iguals que els de fa vint anys. De vegades, l’únic detall que marca el pas del temps és el pentinat de la senyora que hi surt comentant a la veïna com de blanca té la roba. Son els anuncis de detergents.

El problema amb els anuncis de detergents és que bàsicament tots els detergents són iguals. La major part de les inversions es fa en propaganda, perquè la tecnologia per rentar ja està tant desenvolupada que, diguin el que diguin els anuncis, tots els fabricants posen pràcticament el mateix dins la capsa.

Per aconseguir rentar la roba (o el que sigui) l’aigua és el millor sistema. La brutícia es desfà dins l’aigua i el mateix líquid l’arrossega. Molt fàcil, però tots sabem que hi ha productes que no es desfan en l’aigua. Els greixos i similars ignoren l’aigua i es queden en forma de taques. I aquí entren en joc els detergents.

Químicament els detergents son molècules anomenades tensioactives. La gràcia d’aquestes molècules és que tenen un extrem que es dissol en l’aigua (hidrofílica) i un altre extrem que es dissol en el greix (lipofílica). Quan entren en contacte amb la taca, moltes molècules de detergent posen la part lipofílica de la molècula en contacte amb la taca greixosa. Aleshores quedarà la part hidrofílica per la perifèria i, com que aquesta part si que pot ser arrossegada per l’aigua, la taca s’anirà esmicolant en petites gotetes. Mica a mica la taca es desfarà.

Per això l’aigua sola no neteja, i el detergent sol tampoc. Cal la combinació dels dos per desfer la brutícia.

No hi ha més secret. És el mateix que fa el sabó, però químicament són més elaborats. De fet, el primer detergent van fer-lo els alemanys, al 1907 afegint perborat i silicat a un sabó normal. Per posar-li un nom van agafar les primeres lletres dels afegits i va sortir “PerSil”.

Avui també s’hi afegeixen substàncies perquè en aigües amb molta calç el detergent no precipiti. Al principi s’hi posaven fosfats, però quan es va veure que contribuïen molt a la contaminació dels rius es van substituir per altres productes. En tot cas recordeu que els detergents han de ser sense fosfats: els rius us ho agrairan.

També s’afegeixen enzims per degradar restes de proteïnes de la sang o llet o coses així. I finalment hi posen productes fluorescents, que emeten una llum blavosa i que donen sensació de “blanco azulado” i que, sobretot, emmascaren l’esgrogueïment de la roba amb el temps.

L’últim invent va ser afegir “oxígeno activo”, conegut de tota la vida com “aigua oxigenada”. Ajuda a desfer la brutícia, però és més agressiu amb els teixits.

La resta són perfums, per fer bona olor, estabilitzants de l’escuma, que donen millor imatge quan es renta, colorants i poca cosa més. En tot cas, el perfum si que pot variar molt i marcarà les preferències dels compradors. La roba ha d’estar neta però també ha de fer olor de neta. Els venedors ho saben perfectament.

I certament és tant agradable l’olor de la roba neta!