A rentar-se les dents!

De petits ens ensenyen com és d'important rentar-se les dents desprès dels menjars. A la boca hi tenim bacteris que s’alimenten de les restes de menjar i que provoquen les càries, per tant, un bon raspallat amb un dentifrici amb efecte blanquejant, sabor mentolat, baix en calories (per si de cas) i una mica d’antibiòtic per augmentar la seva eficàcia i tindrem un somriure d’estrella de cine.

Bàsicament la informació és correcta, però potser caldria matisar alguns detalls.

El primer és que, com sempre que parlem de bacteris, segur que fem curt. A la boca en tenim molts. Tant en quantitat, com en tipus diferents. Podem allotjar centenars de tipus diferents de bacteris! Amb uns quants milions d’exemplars de cada tipus. Però sols uns pocs són els que causen les càries. La resta són necessaris per la salut i si els eliminem, simplement deixarem espai lliure per altres bacteris probablement més patògens.

A més, és simplement impossible mantenir la boca lliure de microbis. Tant sols amb respirar una mica per la boca ja n’entra un bon grapat. Constantment estem tocant coses amb la boca. Un bolígraf mentre pensem, una forquilla, un vas d’aigua, la mateixa aigua, el petó que donem...

I la boca ja està pensada per funcionar relativament plena de bacteris, igual que la pell, els budells i tot el que tenim al voltant.

Però tot té límits. Un excés de bacteris pot causar mal alè i alguns si que provoquen càries. Són els Streptococcus mutans, que s’alimenten de les restes de menjar i que produeixen àcid làctic com a producte final. Aquest àcid corrou l’esmalt de les dents i ja tenim la càries en camí. És divertit que hi ha persones que, per molt sucre que mengin, no en tenen mai de càries. Això és perquè a la boca hi tenen unes soques de bacteris que no fan l’àcid làctic. És qüestió de tenir sort.

En principi per eliminar la capa de bacteris de les dents ha de ser senzill. Amb el raspall i una bona esbandida n’hi hauria d’haver prou. Però quan agafem un dentrifici i mirem la composició, trobem que està fet de molts components que augmenten força l’eficàcia. La més útil son les partícules abrasives, fetes de minerals microscòpics. Això “rasca” les dents i la placa de bacteris salta millor.

Naturalment, cal no passar-se, perquè massa abrasió faria malbé les dents més de pressa que els bacteris. Hi ha una normativa que mesura la capacitat de desgast i els dentifricis han d’estar en nivells inofensius per les dents, però agressius pels bacteris. Una qüestió d’equilibri, com sempre.

I per mesurar l’efecte abrasiu es fan servir unes màquines molt divertides que raspallen mecànicament... dents de vaques!! Després d’uns quants milers de raspallades es mesura el desgast i això dona idea del nivell d’abrasivitat.

Els dentifricis també tenen detergents, per estovar la placa i que salti millor, aromatitzants, perquè els nens no protestin tant i sigui més agradable (i es vengui millor), n’hi ha que tenen antimicrobians, blanquejants, també antiinflamatoris, alguns tenen desensibilitzants, perquè no faci tant mal al fregar ni el fred o la calor.

I naturalment, molts tenen fluor.

Fa temps es va veure que el fluor és un compost que pot incorporar-se a l’estructura de les dents (anomenada hidroxiapatita) per formar una estructura (la fluorhidroxiapatita) molt més resistent al desgast i als àcids. L’important de nou són els equilibris. Cal una quantitat molt petita de fluor. Si en prenéssim massa, la dent seria extremadament resistent... però de color fosc.

Ah! I el fluor no s’absorbeix per la superfície de la dent. És la miqueta que queda a la boca quan raspallem o glopegem i que empassem, que desprès serà metabolitzat i incorporat a través de les arrels de les dents.

Al menys, els dentifricis ja no es fan amb orina, com en el temps dels romans. I és que la orina, al tenir amoniac, servia com a blanquejant. Potser era eficaç, però....