Vampirs i.... càncer?

Els hem vist en moltes pel·lícules de terror. Coneixem les llegendes que l’envoltes. Sabem que els agrada i que és el que els fa enrera. Són part de l’herència cultural que ens fa compartir pors amb societats llunyanes. Els senyors de la nit. Els vampirs.

La imatge del vampir és ben coneguda. Armats amb grans ullals, assedegats de sang, defugint la llum del dia i l’olor dels alls, vivint més enllà de la mort..., i amb un puntet de morbo que li dona gràcia a les pel·lícules de terror. I és que costa imaginar una pel·lícula de vampirs sense la joveneta a punt de ser atacada pel vampir que li xuclarà la sang del coll mentre ella fa una cara així com de gustet.

Però més enllà del mite, ja fa temps que es va descriure una malaltia que potser explica l’origen de les llegendes dels vampirs. Desprès de tot, molts dels símptomes d'aquesta malaltia coincideixen amb el que s’espera de qualsevol vampir mínimament digne. És la porfíria.

La porfíria és en realitat un grup de malalties similars en les que es dona una alteració en una de les molècules que hi ha als glòbuls rojos de la sang. Aquestes cèl·lules s’encarreguen de transportar oxigen fins a les cèl·lules, i això ho fa l'hemoglobina, una molècula molt gran i que està formada de diferents parts. Una d’aquestes parts és el grup hemo, que pertany a la família de les porfirines.

Doncs en determinades mutacions, les porfirines no funcionen correctament. Aleshores, en determinades circumstàncies, enlloc de simplement transportar l’oxigen, el que fan es “activar” l’oxigen. I si això passa, l’oxigen es transforma en una cosa molt perillosa, ja que es dedica a oxidar tot el que troba pel voltant. Danyarà l’ADN, matarà les cèl·lules, els glòbuls rojos es trencaran, les parets dels vasos sanguinis resultaran danyades i el teixit del voltant es necrosarà.

Però he dit que això sols passa en determinades circumstancies. I aquí comença la relació amb els vampirs. El que activa les profirines alterades és justament la llum solar. Per això es diu que son substàncies fotosensibles. I per això, els malalts de porfíria saben que han d’evitar exposar-se a la llum del sol si volen evitar un brot de la malaltia.

Podem dir-ho una mica en broma per causa de la llegenda dels vampirs. Però és una malaltia molt dura. La pell pateix cremades intenses, surten butllofes, tenen vòmits i diarrea, la fesomia queda alterada perquè el teixit del nas i les orelles es degrada...

I les genives també es fan malbé, deixant a la vista una part molt més gran de la dent que en la resta de les persones. Si no es para atenció es pot pensar que les dents han crescut fora mida.

Per altra banda, l’anèmia que provoca per la destrucció dels glòbuls rojos pot donar la necessitat de menjar molta carn. Moltes proteïnes per tal de refer allò que el propi cos va destruint. Si a sobre tenien les genives sagnants per culpa de la malaltia, no és d'estranyar que els pagesos del segle XIII pensessin en un ser devorador de sang.

I l’all! Doncs també hi està relacionat. L’all conté substàncies que fan que la sensibilitat a la llum s’incrementi. De manera que els afectats de porfíria tindrien molt compte a no menjar-ne.

És diu que totes les llegendes tenen alguna cosa de certa a l’origen. Doncs aquesta malaltia és una possibilitat molt plausible pel mite dels vampirs.

Però alguna cosa bona se n’ha tret de tot plegat. Les porfirines alterades es poden aprofitar per al tractament de determinades malalties. Podem administrar aquestes porfirines a pacients de càncer, esperar que es reparteixin per tot el cos i que s’acumulin alt tumor i aleshores dirigir feixos de llum làser cap al tumor. Les porfirines s’activaran i mataran únicament el teixit cancerós ja que a la resta del cos, si es manté a les fosques, no li passarà res. Un temps desprès el pacient anirà eliminant la porfirina administrada i adéu al tumor. Fàcil de dir però, evidentment, difícil de fer. Ja hi ha fàrmacs d’aquests, que s’apliquen en tumors principalment superficials, on el feix de llum pot arribar bé. De totes maneres tant sols es fan servir com a complement de les teràpies clàssiques.

Qui li hauria dit a Vlad Dracul, el sanguinari príncep de Valàquia que a més de ser l’origen d’una llegenda, també donaria peu a una teràpia contra el càncer.