dilluns, de gener 08, 2007

El mirall trencat de l'autisme

Un dels grans reptes de la ciència actual és bastir el que s’anomena una “Teoria de la ment”. Un marc conceptual que permeti comprendre el lligam entre la part física del cervell i la seva part psicològica, la ment. De moment, encara no es disposa d’aquesta teoria, però van apareixent algunes dades que semblen importants per comprendre com funciona la ment. I una de les més extraordinàries va ser el descobriment de les “neurones mirall”.

Hi ha un fet que tots experimentem, però que costava de comprendre. Generalment podem intuir el que fan o senten les persones que ens envolten. Si algú apareix amb un somriure i un paquet amb un llaç a la ma, percebem que està a punt de fer-nos un regal. Si algú s’apropa cridant, amb cara d’emprenyat i el puny alçat, sabem que ens vol agredir. Quan estem amb algú que plora, nosaltres ens sentim malament i per contra, tots sabem que el riure és contagiós. Podria ser degut a experiències de situacions passades, però la realitat sembla més complexa. En tot cas, és evident que tenim la capacitat de posar-nos en el lloc de l’altre. Una capacitat imprescindible per animals socials com nosaltres.

Doncs fa uns anys, uns investigadors analitzaven quines neurones s’activaven en el cervell quan fèiem determinades accions. En micos, registraven l’activitat neuronal en el moment d’agafar un objecte. D’aquesta manera volien identificar zones implicades en el control del moviment. Però van observar un fet interessant. Algunes d'aquelles neurones també s’activaven quan el mico veia algú agafant l’objecte. I ho feien de la mateixa manera que quan era el propi mico el que feia el gest.

En realitat el que acabaven de descobrir eren les neurones que permeten que el cervell es faci una imatge mental del que està fent algú altre. Un sistema que ens permet “sentir” allò que està vivint algú altre. Poden ser la base fisiològica d’allò que en diem “empatia”

Per això si veiem algú vomitant, les nostres neurones mirall fan que sentim fàstics. I no es tracta d’una cosa que anem aprenent. És un mecanisme innat del nostre cervell. El mateix passa amb el dolor. Molts homes fan un gest instintiu quan veuen algú altre que rep un cop als testicles. La descàrrega de les neurones mirall és la responsable de la percepció que tenim del dolor de l’altre.

Aquest mecanisme explica alguns fets interessants, com ara la comunicació entre dos persones encara que no comparteixin llenguatge. Els nostres miralls interns faciliten el comprendre el que pensa o sent l’altre.

I també juguen un paper important en l’aprenentatge. Sobretot perquè faciliten el poder imitar el que fan altres. Un exemple típic és quan li trèiem la llengua a un bebè i ell ens imita. Aquestes neurones li faciliten molt la feina. I probablement també siguin importants per aprendre una cosa tant complexa com és el parlar. Si podem tenir una representació mental automàtica del que fan o diuen els altres, ens resultarà molt mes senzill imitar-ho.

Finalment aquestes neurones mirall obren una porta a la comprensió d’un fenomen desconcertant: L’autisme. Els nens autistes es caracteritzen per una extrema dificultat en la interacció social. Poden experimentar els sentiments com tots, però ho fan en situacions desconcertants i, sobretot, no mostren cap comprensió pels sentiments dels altres. No semblen saber quan els que els envolten estan contents o enfadats o tristos.

Però aquesta mena de coses són precisament les que controlen les neurones mirall. Si no funcionen correctament, el cervell estarà incapacitat per posar-se en el lloc dels altres. I efectivament, s’han fet estudis comparant nens control amb nens autistes i han observat que no hi ha diferències quan es fan moviments, com obrir i tancar la ma, però que si hi ha diferències quan s’observa algú obrint i tancant la ma. En els nens control les neurones mirall s’activaven, mentre que en els autistes seguien inactives.

Això pot obrir la porta a tractaments per l’autisme? Potser fàrmacs que facilitin l’activitat d’aquestes neurones podrien ser útils. O si es detecta en edats molt inicials potser teràpies conductistes podrien tenir algun efecte. Naturalment, tot depèn de perquè estiguin danyades en els casos d’autisme. Segurament no serà un procés únic sinó que hi haurà diversos motius. El camí serà llarg encara.

Però en tot cas, ja tenim clar per on buscar.

7 comentaris :

Pd40 ha dit...

L'ésser humà és un animal social, suposo que tants anys d'evolució també haurien de portar a desenvolupar parts del nostre cos que es dediquin a aquesta tasca, no?
Un post molt interessant, Dan.

Jacme ha dit...

estic amb pd40, un post interessantíssim! sobretot per a la gent autista, però també per les implicacions que comporta el fet d'anar descobrint el cervell! fins i tot podria arribar a tindre una aplicació en la IA...

Dan ha dit...

pd40. Efectivament, havien d'existir aquestes neurones. Però trobar-les va ser un gran pas. No sols pels autistes (que també) sinó per comprendre'ns millor a nosaltres mateixos.

jacme. Uf, tens tota la raó. Les aplicacions a la IA són immenses. Serà una manera d'humanitzar-la. (Potser massa i tot?)

Alepsi ha dit...

Ui... teràpies conductistes, encara que sigui en una fase molt primerenca de la "malaltia", no crec que fóssin possibles, sincerament. Tal com dius, les neurones mirall estan afectades, i això té una base fisiològica difícilment solventable amb una teràpia psicològica... tot i que, per suposat (no em tiraré jo pedres sobre la teulada ara, tampoc) ajudaria molt la detecció precoç per a poder fer una teràpia de seguiment....
Ostres Dan, m'encanta quan fas posts que toquen els meus temes.... me'l guardo aquest també, per al segon semestre, quan tingui l'assignatura de psicopatologia infantil... ;)

Dan ha dit...

Ai Alepsi. Ja se que t'agrada tot això. La idea de la terapia conductista és mirar d'aconseguir que altres neurones agafin la funció de les neurones mirall. És clar, això nomes es pot fer si s'agafa en etapes molt inicials i si el dany no és molt extens. En molts cassos serà inaplicable, per descomptat.

nina ha dit...

Curiós.
Penso però que hi ha diferents graus d'afectació, així com hi ha diferents graus d'autisme.

Tota manera, la questió segueix sent d'on ve, perqué no es manifesta des del naixement. El perquè, vaja.

Dan ha dit...

Exacte Nina. En teoria, comés intens sigui el dany a les neurones mirall, més profund serà el grau d'autisme. I les causes... doncs aquí hi ha varies teories. La genètica hi te alguna influencia. Pot fer l'embrió sensible a diferents tòxics, pot tractar-se de neurones amb algun dèficit de neurotransmissors, ... Si es podés (quan es pugui!) identificar els agents de risc seria un avanç immens per la prevenció.