dijous, de gener 11, 2007

Suro

Quan parlem de fusta, sempre pensem en un material més o menys dur que serveix per fer mobles, cases o vaixells. Però sovint oblidem que hi ha un tipus de fusta molt comú, que té unes característiques molt peculiars que li van donar un cert paper en la història de la biologia. Parlo de la fusta externa de l’alzina surera (Quercus suber), és dir: del suro.

En el fons el suro no és sinó això, una capa exterior del tronc de l’arbre, que en el cas de l’alzina surera creix molt i que està fet de milions de petites cavitats plenes d’aire. Això fa que la seva densitat sigui molt més baixa que la de la resta de fustes i, per tant, que floti moltíssim. Per això es fa servir per fabricar flotadors i coses així.

El cas és que aquestes cavitats no són sinó les restes d’antigues cèl·lules vegetals que, un cop mortes deixen tant sols la paret cel·lular que les envoltava. Com que els espais són proporcionalment molt grans, la fusta resultant és flonja, flexible i fàcil de tallar..., totes les característiques que fan tant útil al suro.

I això també li dona una propietat de resistència al foc molt important. La capa d’aire protegeix de les altes temperatures l’interior del tronc de l’arbre. Per això, les alzines sureres són dels arbres que millor resisteixen els incendis tant freqüents al nostre territori. Passades les flames, els primers rebrots acostumen a ser justament els de les alzines sureres.

I el fet que fos fàcil de tallar va ser un dels motius que van portar a un investigador del segle XVII, en Robert Hook, a fer-ne talls molt prims per poder observar el suro en una eina inventada feia poc: el microscopi.

El que va observar era un mosaic de petites cavitats buides, i com que li recordaven les cel·les d’un rusc, les va anomenar cèl·lules. Ell considerava que les cèl·lules eren estructures buides, però ara ja sabem que el que veia eren les restes de les cèl·lules vegetals. De totes maneres el nom va tenir èxit i va perdurar.

Des dels temps antics ja van veure les possibilitats del suro, i per això, als països on creix l’arbre (bàsicament la Mediterrània) històricament s’ha desenvolupat una industria molt important al voltant. Sobretot quan l’amic Perignon va descobrir que el suro era ideal per fer taps per les ampolles del nou vi que estava fabricant. De nou, la flexibilitat que li conferia el sistema de cel·les microscòpiques anava perfecte per tapar les ampolles de xampagne.

De fet, una de les amenaces per les sureres en l’actualitat és l’aparició de nous sistemes per tapar les ampolles. Això fa que el suro ja no sigui tant rendible i es substitueixen sureres, que triguen uns quaranta anys a donar suro en quantitats rendibles, per altres arbres com l’eucaliptus, que en deu anys ja es pot comercialitzar.

Una llàstima, perquè les alzines sureres, amb els seus troncs increïblement rugosos i les seves fulles verd-grisoses són un element essencial del paisatge mediterrani. Sempre m’han semblat la part amable dels nostres boscos.

7 comentaris :

Pd40 ha dit...

Veure un bosc d'alzines que els hi acaben de treure el suro és un xoc de colors. El tronc pelat té un color vivíssim, que contrasta amb el color esmorteït de la part no pelada. Suposo que els deuen tractar, pq en aquell moment l'arbre queda desprotegit.

sants ha dit...

Tens tota la raó Dan, un bosc d'alzines és el paisatge mediterrani per excel·lència. La llàstima és que des de fa uns anys s'estan repoblant els boscos amb pi (que també és mediterrani, ull!), que creix més ràpid. És una pena perqué com has dit, després d'un incendi, per exemple, les alzines rebroten i en canvi els pins (tot i crèixer més ràpid) cremen, mai millor dir, com una teia.

El cas dels eucaliptus sí que el trobo trist, perqué a part de no ser un arbre propi d'aquí, impedeix que creixin altres vegetals al voltant. són uns colonitzadors nats. Ara bé, si creixen més ràpid i van millor per a la indústria.. ja sabem qui acabarà guanyant la partida.

Un record per a Palafrugell des d'aquí!

Dan ha dit...

pd40, i tant que es un espectacle quan les alzines estan nues. Sempre em sorpren com de prim queda el tronc... I com de gruixuda es la capa de suro!

sants. Ai els eucaliptus. Els pobres son com una plaga forestal per aqui. I els efectes que tenen al sotabosc tapoc son menyspreables. Pero com dius, si l'industria hi esta interessada... A Galicia encara es pitjor.

Papitu ha dit...

Aquest estiu vaig tenir la sort de viatjar a Austràlia una mica per feina i una mica per plaer. En aquest país-continent, al territori de South-Australia, hi cultiven un vi força bo. En aquesta regió gaudeixen d'un clima mediterrani, però curiosament no tenen alzines i per tant han d'importar el suro. No sempre va ser així, però els vins bons acostumaven a ser els que duien taps de suro. Els vins més populars els duien de silicona i els més terribles els duien de rosca. Desconec quina importància té el suro en la maduració del vi però fa molta més patxoca que els taps blaus i violacis de silicona.

Joan Vicenç ha dit...

A les Illes no hi tenim alzines sureres, llevat d'uns pocs exemplars al llevant de Mallorca i a Menorca, que curiosament si no vaig errat estan més emparentades amb les del nord d'Itàlia que amb les del Principat. Fa anys vaig sembrar un aglà de Girona al meu corral i ara l'alzina surera ja fa prop de 3 metres. Quan viatjo pel continent i les puc observar de prop, em quedo fascinat. És tan estrany veure el seu tronc rogenc pelat, tan nuu al temps.

F. Mas i Castanyer ha dit...

Molt bé aquest article del suro.
Els teus escrits sempre son una mirada de valor afegit, en qualsevol tema.
Si no et fa res el reproduirem a ‘Amics arbres · Arbres amics’.
Salut i gràcies.

Dan ha dit...

papitu! Quina enveja!!I per descomptat, una ampolla de vi ha de ser de vidre i amb tap de suro. Els detalls son importants!

joan vicenç. Curiós que siguin italianes les alzines de les illes. Has passat de la gla a una alzina de tres metres! Impressionant!

f.mas. Cap problema, com sempre.