dimarts, de gener 30, 2007

Mesurant el metre

La Revolució francesa va ser un punt d’inflexió a la història europea. A partir d’aquell moment, valors com la igualtat i la llibertat van passar a ser puntals dels nostres sistemes socials i polítics. Però l’onada de racionalisme que va impulsar també va donar peu a altres llegats no menys importants i un d’ells és el sistema internacional de mesures.

Abans hi havia una enorme diversitat de sistemes de mesures, però eren arbitraris, variables i, alguns, manifestament injusts. Per exemple, en alguns indrets es disposava de dues vares per mesurar, una pels comerciants i una altra pel públic i, naturalment, el públic sempre sortia perdent.

Això va canviar amb la Revolució. Aleshores es va imposar la idea de prendre com a unitats de mesura propietats de la natura, com ara la mida de la Terra o el pes de l’aigua. D’aquesta manera, les unitats quedaven definides i es podien verificar en qualsevol indret.

Una de les primeres va ser la mesura de longitud: el metre. Inicialment el van definir com la deumilionèsima part del quadrant del meridià terrestre. És a dir, calia mesurar la distància de l’equador fins el Pol i dividir-ho per deu milions. Allò era un metre.

Per fer les mesures van encarregar un equip a mesurar un arc de meridià terrestre tant llarg com fos possible. I com que eren francesos, van establir que la distància més llarga que podien mesurar i que agafés territori majoritàriament francès era des de la torre del castell de Montjuïc, a Barcelona, fins a Dunquerque. Van trigar sis anys a completar les mesures, i en alguns casos van ser escoltats per tropes espanyoles, quan les relacions entre França i Espanya no eren del tot fluides.

Però finalment es va poder determinar la mesura i es va entregar als Arxius de la República una barra de platí amb iridi que tenia dues marques separades per exactament un metre quan estava a 0°C.

Desprès va resultar que la Terra no és perfectament esfèrica i que les determinacions preses en un costat no són les mateixes que en un altre, de manera que la barra de platí va deixar de ser un exemple de la mida del metre, per passar a ser la definició pròpiament dita.

Però la mesura que era prou bona al segle XVIII, i que va ser adoptada per la majoria de països més o menys de pressa, va anar perdent precisió a mida que la tecnologia millorava. I al 1960 van tornar a fer servir magnituds naturals per definir el metre. Va passar a ser 1.650.763,73 longituds d’onda de la llum emesa per l’isòtop de Kriptó 86.

La precisió ara ja era extraordinària.... però fins i tot així, aviat va ser insuficient, de manera que 23 anys més tard, al 1983, es va tornar a redefinir el metre. El problema era que els sistemes per mesurar el temps havien millorat molt més que els que es feien servir per mesurar distàncies, de manera que, en certa manera, el metre va passar a ser definit en funció de la unitat del temps: el segon.

Actualment un metre és defineix com la distància que recorre la llum en el buit en 1/299.792.458 de segon. Per tant, i segons això, jo dec mesurar la distància que recorre la llum en el buit en 1/172.294.516 de segon... Molt poc pràctic, millor seguiré fent servir els metres i els centímetres.

A més del metre, totes les altres unitats bàsiques han tingut històries interessants, i totes es defineixen a partir de fenòmens naturals... excepte el quilo, que encara segueix sent la massa d'un bloc de platí-iridi que tenen a París. Segurament no trigarà a canviar aquesta definició, però de moment encara es conserva aquesta curiositat històrica.

6 comentaris :

Carquinyol ha dit...

Haurien de mirar de fer una altra mesura de la unitat de superficie per a pisos, ja que el m2 sembla que sigui ineficient després d'observar com no es correspon la superficie anunciada pel comprador amb la real.

(i com tots els venedors tenen bona fe, segur que la culpa és de la pobre unitat de mesura)

Dintre de poc el m2 seren quatre rajoles que guardaran a una cambra acoraçada...

Pd40 ha dit...

Segur que aquestes mesures són més exactes, però de difícil comprovació pràctica. Ens ho hem de creure, clar :)

sants ha dit...

Molt interessant. També deu tenir la seva història les mesures de longitut per "peus", no? qué van fer? una mitja del peus de la població i van definir-ho com a tal?

El problema és que us ho compliqueu.. jo sempre mesuro en pozades, llavors només he de multiplicar per 2.54 y després pre 100 i ja ho tinc en metres!! tanta llum i tanta història!! ;)

sants ha dit...

polzades, perdó.

Papitu ha dit...

Al Castell de Montjuïc hi ha un monument que recorda la fita que avui ens expliques. El monument és fora del castell a l'esquerra de l'accés principal mirant cap al mar. Si no recordo malament, és una barra "mil·limetrada" força alta.

Dan ha dit...

carquinyol, quan entren les immobiliaries, el sistema internacional de mesures salta pels aires. Elles tenen el seu propi sistema de mesures, allunyat del de la resta d'humans.

pd40. Per nosaltres tanta exactitud no te aplicació, però per moltes coses que fem servir si que cal. Quan fem servir un gps per exemple, si uns satel.lits poden situar-nos amb exactitud des de l'espai, la determinació exacta de quan fa un metre resulta imprescindible.

sants, En certa manera si que feien el promig de la població. En realitat era la mida del peu del rei, que era la única població que comptava en aquells temps.

papitu. Doncs és bo de saber-ho, perquè quan vaig llegir que era des de Montjuïc em va sorprendre que no hi hagués cap monument o res de semblant. Ja m'hi fixaré!