Calçotada

Finalment ha arribat l’època dels calçots! Ara ja podem gaudir de les calçotades i del plaer de posar-nos perduts en menjar com quan érem petits. Per una vegada que tornem a menjar amb pitet, val la pena aprofitar-ho. I de nou, els urbanites pixapins es demanaran d’on bé el nom de calçot, i els de pagès tornaran a explicar-ho amb un mig somriure que no, que no té res a veure amb les calces ni els calçotets.

Però avui he mirat algunes curiositats dels calçots i, a través d’ells he topat amb el món de les cebes, que amaga més sorpreses de les que sembla (al menys als de ciutat).

El primer és simplement recordar que un calçot no és res més que una ceba. Hi ha qui diu que també és la demostració de com alguns catalans poden fer-se rics donant bàsicament cebes per menjar, però això ho diuen el que mai han tastat una calçotada.

La ceba (Allium cepa) és una bona coneguda de les amanides i famosa sobretot perquè fa plorar en tallar-la. Però de cebes n’hi ha de moltes varietats. Miro una pàgina d’horticultura i trobo setze varietats diferents, tot i que ja avisa que n’hi ha moltes més. Entre elles veig la Líria, la Blanca Bermuda, la Gra d’Or, la Morada d’Amposta, la Texas Early Grain... cada una amb les seves particularitats i el seu moment de collita.

La que serveix per fer calçots és la varietat Blanca Gran Tardana de Lleida i per arribar a ser un calçot com Deu mana calen unes quantes etapes. Primer cal sembrar la llavor per aconseguir els bulbs, igual que totes les cebes. Això es fa a finals d’any, i les cebes es cullen durant l’estiu.

Però amb això encara no tenim un calçot. A finals de setembre es tornen a plantar i a mida que el brot va creixent es va posant terra al voltant perquè creixi a les fosques. D’aquesta operació se’n diu “calçar” i per aquest motiu, el que obtenim al final són els calçots (cebes que han crescut “calçades”).

Fins que es tornen a collir cal calçar-les unes tres vegades, de manera que la propera vegada que us cruspiu un calçot, recordeu que al darrera hi ha força feina!

I el fet d’estar calçades és el que fa que quedin blanques. Sense l’estímul de la llum del Sol, les cèl·lules dels vegetals no sintetitzen clorofil·la. Total, tampoc podran fer fotosíntesi!

Com a bones cebes que són, no està de més mirar els components i les aplicacions que té. Cal dir que menjar vegetals sempre és recomanable. Especialment amb la dieta hipercàrnica que acostumem a fer (o encara pitjor: hipersintética). Amb els calçots tindrem una bona dosi de minerals, poques vitamines perquè en passar pel foc s’hauran fet malbé, i compostos més exòtics com la quercetina i la aliïna.

I pel que fa a les aplicacions, doncs les més conegudes de les cebes, i per extensió dels calçots, són que ajuda a combatre l’arteriosclerosi, té una certa activitat bactericida (encara que si no tens una infecció tant se val), són digestives, cosa imprescindible en una calçotada, que menges fins a petar. I també diuen que són afrodisíaques, tot i que després d’una calçotada prou feina hi ha a pair el que s’ha menjat com per fer més excessos. Els pecats capitals no s’han de barrejar!

Totes aquestes propietats tenen interès si fas dietes riques en cebes, però per una ocasió puntual la veritat és que no tenen cap aplicació. Però després de tot, els calçots no els mengem per les seves propietats diürètiques, antiinflamatòries o digestives.

Els mengem perquè sucats en una bona salsa estan boníssims, perquè una calçotada és una festa i perquè és molt divertit.

No se si ho he dit, però avui al laboratori... marxem de calçotada!!!