divendres, de febrer 01, 2008

L'agonia del dinosaure

Un dels fòssils més coneguts és el de l’Archaeopteryx. El pas intermedi entre els dinosaures i els ocells. Un esquelet amb estructura clara de dinosaure, però ja amb plomes. No és l'única dada que indica el parentiu entre dinosaures i aus, però és la més impactant visualment.

El cas és que no es tracta d’un únic exemplar. Se n’han recuperat fins a deu fòssils d’Archaeopteryx i fins i tot s’han dividit en dues espècies diferents. Però fa poc he llegit un treball que posa de manifest un fet tant evident que m’havia passat per alt.

El cas és que tots els exemplars que hi ha d’Archaeopteryx (per exemple aquí i aquí i aquí) estan gairebé en la mateixa posició. Una posició completament antinatural, amb el coll exageradament tirat enrere, tant que el clatell gairebé toca la columna vertebral. Una posició impossible.

Podria pensar que es tracta del mateix procés de fossilització. Potser els ossos es van esclafar per la pressió dels sediments, potser algun animal va menjar la carn del cadàver o potser...

I el cas és que això no és exclusiu dels Archaeopteryx. Es pot observar aquesta característica en altres fòssils.

Una possibilitat és la contracció dels músculs deguda al rigor mortis. Però aquesta explicació no semblava convincent. Com apuntava un veterinari, si ni els ocells ni els mamífers no es mouen un cop morts, per quin motiu hauríem d’esperar que els dinosaures ho fessin?

L’explicació sembla que no s’ha de buscar en processos que patien els dinosaures després de morir sinó en el procés de morir. Un fenomen que es pot observar en molts ocells, però també en altres animals i que s’anomena opistòton.

Segons el diccionari (m’encanta descobrir que aquestes paraules realment existeixen!) opistòton és un “espasme muscular en què tot el cos es torça enrere i forma un arc”. La parauleta bé del grec “opistho” que vol dir enrera i “tonos” que vol dir tensió. I no és exclusiva dels animals. Hi ha persones que els pot passar, i als nens petits també ho presenten amb una certa freqüència.

El motiu és un desequilibri en la força que fa la musculatura encarregada de mantenir l’esquena recta. Hi ha malalties que afecten al cervell, com la meningitis, que poden causar-ho. El tètanus també pot ser una causa d’opistòton.

No en som conscients, però qualsevol moviment que fem és gràcies a un equilibri entre músculs que estiren en un costat i músculs que ho fan en sentit contrari. Normalment mantenim un delicat equilibri i fem els moviments amb suavitat. Quan envellim o quan patim alteracions com el Parkinson, l’equilibri ja no és tant acurat i constantment estem rectificant els desequilibris, de manera que tremolem.

Però de vegades un dels músculs fan molta força i els contraris no en fan. Aleshores pot donar-se l’opistòton si els músculs que es tensen són els de l'esquena. I en el moment de morir, depenent de quina sigui la causa de la mort es pot presentar aquest fenomen. En aus s’ha descrit relacionat sobretot amb asfixia, però també per manca de nutrients, toxines o infeccions víriques. En general causes que es relacionen amb danys al cervell en els últims moments. I això ens recorda que no tots els dinosaures van morir en l’espectacular impacte que els va extingir. Òbviament la majoria van morir per causes similars a les que moren els ocells i la resta d’animals avui en dia a la natura.

El detall interessant és que l’opistòton no s’observa en amfibis ni rèptils. Cal una taxa metabòlica elevada per permetre que la musculatura faci tanta força durant el procés de l’agonia. I això és una dada que suggereix molt i molt que els dinosaures eren animals de sang calenta.

Qui ho sap! Potser al final, la posició adoptada al moment de morir serà una dada important per fer la classificació filogenètica!

8 comentaris :

Joan ha dit...

El post d'avui és una autèntica lliçó de "palentologia forense". M'agradat molt:

Anna ha dit...

un post molt xulo. Però com que m'encant fer la punyeta, matiso la introducció: recentment s'ha descrit que els velocirraptors també en tenien, de plomes, no sé si ho vas veure. I tot i sabent que és posterior, no m'acaba d'agradar la descripció de l’Archaeopteryx com a precursor de les aus no m'agrada, ja que sembla deure's més a una qüestió de forma que no només de plomes. (m'explico com un llibre tancat, ho sé).

Per cert, no us recorda un àngel, la bèstia aquesta?

Carquinyol ha dit...

Tal com diu Anna, sembla ser que hi havia altres dinosauris amb plomes, i no agafeu doble sentit a la frase eh?

No deixa de ser curiós això de la posició, per a que després diguin que els detalls no importen !!

Anna: Un àngel??? No serà un Angel Cristo oi? :P

nephew ha dit...

El fenómen de l'opistòton es podria donar també en humans?

Per cert, estic d'acord amb l'anna, el fòssil sembla un àngel!

sants ha dit...

Cert.. a mí em recorda un "àngel" que va sortir en un capítol dels Simpsons! (tot i que era un frau ..)

Dan ha dit...

Joan. Molt bona la definició!

Anna. Si que diuen que altres dinosaures tenien plomes. Però de l'Archaeopterix el que dic és que pas intermedi entre els dinosaures i els ocells, no pas que sigui el precursor. I de passos intermedis n'hi deuen haver molts. Aquest és simplement el mes visual!

carquinyol. I això que en Grisom de C.S.I. no se l'ham mirat, que qui sap el que en trauria!

nephew. Si que es dona en cas de malalties. La meningitis i el tètanus son un exemple, però n'hi ha més.

Sants. Un àngel prehistòric i fossilitzat.... No se que en dirien els creacionistes! :D

pipand ha dit...

Em pregunto com t'ho fas per tenir tants i tant variats coneixements. Em deixes bocabadat.

Dan ha dit...

pipand. Benvingut! Que com ho faig? Doncs llegint i fent el xafarder. Es clar!