Viure mil anys

Un dels efectes secundaris de viure és que envellim, anem perdent la força, la resistència i l’aspecte de quan érem joves, i mica a mica tot es va fent més complicat. Progressivament esdevenim més vulnerables a tota mena de malalties, lesions i afeccions. Al final, la vida es fa més i més sedentària i arriba un moment en que alguna malaltia, que anys abans no ens hauria fet res, acaba amb nosaltres.

Això és un destí que angoixa i amoïna a tothom. I d’aquí el problema de les crisis d’edat. Quan ens adonem que el temps passa inexorable i la fi és, cada vegada més propera. Per això, de vegades fer anys és empipador, encara que com deia algú “m’encanta fer anys, si tenim en consideració l’alternativa”.

Però ben mirat, no ens podem queixar. Vivim en un temps i en un indret on l’esperança de vida és de les més llargues que ha gaudit mai la humanitat. I el més important es que gràcies a la medicina, normalment vivim molts anys i en unes condicions físiques més que acceptables. Però, i si poguéssim viure encara molt més?

Això és el que postulava en Aubrey de Grey, bioinformàtic i president de la “fundació Matusalem”, que està dedicada a buscar estratègies per allargar la vida al màxim possible. Per això els diaris feien servir com a titular una frase impactant en la que afirma que “D'aquí a poc temps podrem viure mil anys".

Possiblement sigui una afirmació optimista en excés, perquè gairebé cap mecanisme pot funcionar durant mil anys. Però per intentar-ho que no sigui dit, i proposen el plantejament que anomenen SENS (Strategies for Engineered Negligible Senescence), que deu ser una cosa com Estratègies per una Enginyeria de Senescència Negligible. O “allò que cal fer per no envellir”.

El que han fet ha sigut mirar les causes que originen la mort de les cèl·lules i el dany molecular. Han trobat set causes i han dissenyat una solució per cada una. Enfront la mort cel·lular caldrà aplicar enginyeria de teixits i cèl·lules mare. Per controlar el càncer i les mutacions caldrà modular les telomerases. Per lluitar contra els agregats intracel·lulars farà falta desenvolupar nous enzims lisosomals. I així, una resposta per cada problema.

El cas és que d’entrada puc entendre la por que causa l’envelliment, i el fet que sempre voldríem uns anyets més de vida. Però l’enfocament d’aquesta fundació sona com a mínim una mica “poc realista”. Primer que res ja és ser optimista considerar que la llista de problemes es limita als set que apunten. Jo en posaria uns quants més, però sobretot hi ha el problema que ningú sap que és el que podrem descobrir demà que impliqui un altre mecanisme que ens faci envellir.

Però de totes maneres el problema no és aquest. Independentment que no tingui cap confiança en els mètodes que proposen, la veritat és que la perspectiva de viure mil anys (o el temps que sigui) no em sembla gaire atractiva quan la penso uns moments.

D’entrada cal tenir en compte que encara que el cos segueixi en perfecte funcionament, la ment si que ha de notar el pas del temps. Fins i tot amb una ment sana, l’entusiasme de la joventut es va moderant amb el temps. Les ganes de descobrir coses noves, d’aprendre, de viure experiències es van modulant a la baixa.

No és una cosa que triem, sinó que l’experiència ens fa canviar. I viure mil anys sense curiositat, o sense ganes, pot ser una tortura indescriptible. Podem mantenir-nos joves d'esperit molt temps, però no tant temps! Tan sols de pensar en totes les decepcions que ens podem emportar en deu segles, tots els amors perduts, les amistats traïdes, els enganys patits, fan que la perspectiva sigui desoladora. Per molt enamorat que estiguis, qui aguanta mil anys amb la mateixa parella? O mil anys tornant-te a enamorar una vegada i altra i altra. Cosa que vol dir un trencament i un altre i un altre. I l’alternativa de la soledat, doncs quasi que tampoc.

I mil any aguantant l’estupidesa dels humans. Veient com ens matem per ximpleries, aguantant mentides i tergiversacions.

Quan hi penses, entens una mica com és que molts avis d’edats realment avançades afronten el final de la vida amb una serenitat difícil d’entendre quan ets jove. Però amb la vida, com en tot, arriba un moment en que ja estàs satisfet. Ja en tens prou. I aleshores, toca, simplement descansar. No poder-ho fer seria molt dur.