dilluns, de setembre 28, 2009

Illes a l'espai

Amb els nous molins de vent que van instal·lant-se a molts indrets em passa una cosa ben curiosa. Els miro i em faig una idea de la mida i, tot seguit, de la distància a la que deuen estar. Però indefectiblement sempre calculo malament. Me n’adono tant bon punt puc observar una casa o un camió situat al costat del molí per comprovar que en realitat són molt més grans del que pensava i que per tant, estan molt més lluny.

Doncs una cosa semblant va passar l’any 1926, quan va tenir lloc un famós debat entre dos astrònoms, en Harlow Shapley i en Heber D. Curtis. El tema de discussió era semblant. Quina mida tenia un objecte i a quina distància estava. I la conseqüència final era ni mes ni menys que la mida de l’Univers.

Actualment podem veure moltes, moltíssimes fotos de galàxies. Però la imatge que sempre es mostra resulta enganyosa. Veiem una espiral lluminosa feta per milers de milions d’estrelles, però envoltada també per moltes més estrelles. El detall que cal no oblidar és que sempre són estrelles de la nostra Via Làctia. És poc freqüent veure una galàxia aïllada enmig del no-res. I el cas és que és enmig del no-res on les hauríem de veure. A ull nu tot el que veiem al cel de nit, totes les estrelles, formen part de la Via làctia, el nostre particular barri de l’Univers. Be, totes no. Hi ha un puntet feble que no és un estel. Es veia com una forma borrosa i lleugerament difuminada i per això van catalogar-la com a nebulosa. Segons l'astrònom persa, Abd Al-Rahman Al Sufi, semblava talment un petit núvol de gas il·luminat. I el nom era la nebulosa d’Andròmeda.

Doncs al 1918, en Shapley va calcular la mida de la nostra galàxia, que en aquell temps (no fa tant!) era la mida de tot l’Univers conegut. Va fer-ho aprofitant unes estrelles particulars, les variables cefeides, que serveixen com marcadores de distància. A més d’obtenir una mida enorme per l’univers conegut, va adonar-se que el Sol estava situat en un indret sense res especial. No estava pas al centre sinó a una distància més aviat propera a la perifèria. I segons el seu punt de vista, tot el que hi havia es situava dins aquell “univers illa” que anomenem Galàxia.

Però un altre astrònom tenia un punt de vista diferent. En Curtis pensava que les nebuloses, i en concret Andròmeda en realitat eren altres “universos illa”. Altres galàxies situades a distàncies encara molt més descomunals. Ell creia que el Sol estava proper al centre de la nostra galàxia i que les mides obtingudes per en Curtis eren massa grans. El dubte era, Andròmeda era un objecte petit i relativament proper, o immens i increïblement llunyà?

Aquells dos punts de vista van donar lloc al que es va anomenar el “Gran debat”. Un debat que estrictament mai no va tenir lloc ja que encara que va haver una reunió de l’Acadèmia de Ciències dels Estats Units i que es van publicar dos articles proposant els dos punts de vista, els protagonistes no van arribar a debatre directament les seves postures. Però el concepte va calar i va passar a la posteritat.

Al final tothom tenia part de raó. Després de moltes observacions es van poder identificar ceféides en altres galàxies. Amb elles es va poder calcular la distància i es va fer evident que no pertanyien en absolut a la Via Làctia. L’Univers està constituït per molts “Universos-illa”, separats per distàncies molt més grans que les que separen les estrelles dins la Galàxia. En aquest sentit, Curtis tenia raó. Però estava equivocat pel que feia a les mides de les galàxies i a la situació del Sol en la nostra.

Ara ja en coneixem milions de galàxies, i parlem d’elles com si fossin coses properes. Oblidem sovint que no hi ha un mar d’estrelles en el que destaquen les galàxies com les imatges de vegades suggereixen. Cada galàxia es podria considerar en alguns aspectes com un autèntic univers aïllat. I la distància que ens separa és tant gran que no val la pena ni intentar imaginar-la.

Però el que resulta estimulant és el canvi de mentalitat que van haver de fer fa prop d’un segle. Ells creien conèixer la mida de l’Univers. Tenien prou dades i sòlids motius per pensar que no hi havia res més enllà. Una situació semblant a la que tenim ara, encara que l’escala del nostre Univers sigui extraordinàriament més gran.

De manera que, qui ho sap? Podria ser que un dia, de nou, trobem algun puntet en una imatge o un gràfic que ens faci replantejar les mides de l’Univers.

6 comentaris :

Jesús M. Tibau ha dit...

el que ens resta encara per conèixer és tan gran com la nostra set de coneixement.
Sovint m'agrada pensar en l'univers i la seva immensitat, i en com som de petits i, alhora, de grans, ja que cap estrella, o galàxia, per grans que siguin, són capaces d'imaginar-se a si mateiuxes

Carquinyol ha dit...

Resulta curiós si penses que tot és recurrent de petita a gran escala: aquí tenim pobles separats per terra situats en illes separades per mar agrupades en continents separats (alguns) també per mar que formen part d'un planeta separat per l'espai d'altres planetes del seu sistema solar separats per encara més espai d'altres sistemes solars de la seva galàxia separada per molt més espai d'altres galàxies... i de moment aquí ens hem quedat !!

Dan ha dit...

Jesus M. Tibau. Realment tenim la sort de ser uns dels fragments de matéria més xafarders de l'univers conegut. I això fa molt interessant la nostra existència!

Carquinyol. I fins i tot les persones, moltes vegades som illes aïllades de la resta de persones que ens envolten per mars de soledad i incomprensió.

Matgala ha dit...

És que no és tan senzill, tot plegat!

L'altre dia (dijous de la setmana passada) em van preguntar com es calculava la massa d'una estrella. I jo vaig contestar que em semblava que ho feien sabent la lluminositat i la distància. I em pensava que ho podien calcular "fàcilment" i amb prou precisió.

No va ser fins que vaig posar-me a buscar per internet, que vaig veure que no era pas tan senzill: primer van calcular la massa d'estrelles dobles, i després, segons la lluminositat i la distància, en tenen una aproximació... però no és del tot exacte, i qualsevol dia podria haver-hi algun paràmetre que ho fes variar tot.

És el que té de fascinant tot plegat, no?

Per cert, molt bona la foto dels molins de vent. N'he vist molts de "prop" i sabia que eren molt grans... però ja veig que jo també en tenia una idea equivocada!

Alasanid ha dit...

Es que realment parlaven de distàncies molt i molt grans...

Ara que la veritat és que entre nosaltres i les partícules subatòmiques també hi ha una barbaritat.

Dan ha dit...

Matgala. No es fàcil. no. Ja s'ha hagut de rectificar les dades alguna vegada, quan es veia que el calibrador emprat no era tant exacte com es pensava.
Si que es fascinant :-D

Alasanid. Si. Les partícules subatòmiques també porten, en certa manera, una vida molt solitària